Em pregunto
si serà possible

Oblidar-me del meu passat

De tot el que
vull oblidar i poder
construir.

Per molt estrany que
sembli encara
no m'he anat.

Any 2015

Em sento afortunat a la vida, i fa temps que no li demano res a l’any nou; tan sols que no se m’emporti res. Jo els ajudo tant com puc, o tant com sé, i els anys nous fan el que poden; de vegades se’n surten, d’altres, no.

No li tinc en compte. Vull creure que no hi ha hagut mala fe, que ha fet tot el que estava a les seves mans, i em consta que ho ha intentat fins a l’últim moment. Pobre, només ha estat una baula més a la vida, i li ha tocat cobrar el peatge dels anys acumulats. No el recordaré amb ressentiment, sinó amb tendresa.

Aquesta nit, tossut, repetiré el meu desig. Em sobren projectes, encara tinc il·lusions, i, sobretot, gent que estimo a prop.

No penso malbaratar temps amb rancúnies, ni discussions estèrils, ni invertir esforços en tirar sal a les ferides (començo a tenir la pressió alta, i la sal no és bona).

Acarono els records, però no m’hi enfonso, i em disposo a gaudir, un any més, de l’espectacle de la vida.

Que el 2015 us estimi; que l’amor sigui mutu.

Bon Nadal

Que les Festes de Nadal us siguen propícies tant si albergueu flametes com si us deixeu nevar.

I que alats, com si fósseu papallones, feu cap a l'Any Nou, un 2015 que us espera expectant.

Ens van ofegar a una cambra de gas.

Ens ho han dit tantes vegades que més d’un pensa que potser tenen raó. I si veritablement la majoria de catalans que desitgem votar som nazis? Aquell home va arribar a creure que si els altres, tant ho repetien podria ser que tinguessin raó.

On devem amagar els camps d’extermini? I aquelles fileres inacabables de barracons de la mort, on són? I les xemeneies que no paren de treure fum, on s’amaguen? Si els catalans som nazis, a quin taller clandestí estem confeccionant milers i milers de vestits de ratlles?

 I si el que estem preparant, enlloc d’unes urnes de cartró per votar pacíficament són tancs de ferro i avions carregats de bombes per arrasar les ciutats?

 El que dubta pensa que no pot ser que s’equivoqui tanta gent d’UPyD, del PP, de C’s, del PSOE i fins i tot del PSC que ens comparen amb aquell règim de terror nazi. Deuen tenir raó. Però per més que volta i que busca no troba cap indici. 

A una cuneta, allà on els falangistes van afusellar demòcrates, catalanistes, sindicalistes o simplement republicans, s’ajup i para l’orella a terra. Sent una veu llunyana, que ve de Polònia, d’Àlemanya i d’altres pobles d’Europa:

Ens van ofegar a una cambra de gas.

Els meus fills van morir de fred i de gana.

No vèiem res més que el fum dels crematoris.

Amics dels botxins, deixeu-nos dormir en pau.

No ens feu servir més pels vostres foscos interessos.

Les meves relacions socials.

Les meves relacions socials
han quedat reduïdes
a encreuaments de mirades
d'escassos segons
mentre transito
de manera indefugible
i el més ràpid que puc
pels terribles carrers
de la ciutat inhòspita
parapetat darrere les meves ulleres de sol.

Fins mes amunt.

Desfilen pels carrers de ciutat, homes armats amb uniforme,
interpretant una dansa de cossos marcials, sense cervell,
seguint amb orgull i amb una masculinitat agressiva,
UNA PUTA CABRA!!!