Personal.

Porto a reparar la meva òrbita personal per un cri-cri-cri gairebé inaudible i inquietant. I el mecànic de rigor –mono còsmic, caliquenya galàctica- me’n presta una de recanvi: una que va amb dièsel, es cala cada dos per tres i és de color de segona mà.

Daltabaix.

És d'admirar el bon aspecte que tinc. Han passat anys, és veritat, no hi ha més que veure la gent al meu voltant,........ com han envellit. Però jo estic com quan tenia trenta anys. No sé com ho faig i està lleig que ho diga, però a la vista està, no es pot dissimular. Eh!, que jo em cuide... faig esport, alimentació sana, vestisc a la moda, cabells sempre ....... això i, per què no dir-ho, un bon xassís que té un, què vols que li faça. En fi, el que es diu, un xaval. Mira, ja està aqui l'autobús... Collons!, sí que ve ple hui... Veus?, el que jo deia, acabe de pujar-hi, i aquella noia ja m'està mirant... Escolti senyor, vol seure?

Sempre, felicitats!.

Ja ho dec haver teclejat per algun racó d’aquí, però això no treu que la nostàlgia sempre menteixi. I afegeix-ho ‘sempre’ amb Arial 12 i interliniat.

Per aquí anem.

Disposo d’unes 300 hectàrees d’imaginació verge (metru quadrat amunt, pam avall) delimilates pel nord per una filera d’arbres centenaris i de mida australiana mentre, a banda i banda del tema, hi ha tota una renglera admirable i ben cuidada d’elements d’alta gamma paisatgística, ooooooh!

Tot okà.

Visita rutinària a la sala de màquines del meu món interior, baixant pel passadís de la introspecció, tercera porta a mà dreta. Els generadors rutllen, els compressors tenen l’okà tècnic, no es detecten anomalies a la zona de les calderes i el sector dels pistons són quatre cargols, canvi d’oli i vigila que no ens taquéssim; ah!, i la bomba central d’alimentació continua amb la garantia sense desprecintar.