Dona Planeta.

No t'has anat
encara que no estiguis
dona planeta
de tantes llunes
no t'has anat
ni te n'aniràs mai
dona planeta
de tant somnis
no t'has anat
perquè Ets aquí
dona planeta
dels meus sospirs
i segueixes ballant
en el meu cor
cada nit
d'aquest trist hivern.

Avui.

Avui la sirena del meu somni semblava abatuda, com si hagués estat massa temps nedant contra corrent i sense moure del lloc. Es abraçava les espatlles, suposo que pel fred, i m'explicava que aquestes últimes setmanes se li estan fent molt llargues. Té la teoria que els cavallets i les estrelles de mar es transformen en monstres de l'avern quan els poses una bata a quadres blaus i et gires a escriure a la pissarra. Jo crec que exagera una mica, però clar, això és fàcil de dir si mai has estat al fons del mar. M'ha explicat, per no preocupar, que només estava cansada, i si no fos perquè sé que no sap mentir, jo diria que era tristesa, i no cansament, el que es gronxava en les seves pestanyes.

Ridícul Inclòs....

Malson núm. 57.943: sóc en un gratacel, a la porta giratòria d'accés, donant voltes infinites (amb ridícul inclòs) sense poder trobar la sortida. A fora, una cua nerviosa d’executius interroga els meus cercles estúpids i enfebrats; a dins, un segurata panxut se subjecta el cinturó amb suficiència policial mentre, abans d'emprendre mètodes més expeditius, espera que el subconscient posi fi a l'escena.