Inercia.

De vegades costa molt que alguna cosa comenci a rodar. Però quan ho fa, és gairebé impossible aturar-lo. Inèrcia. A mi, amb les llàgrimes, em passa igual. Quan alguna cosa em fa mal infinitament, trigo moltíssim a trencar a plorar. Potser segles. Però una vegada començo, em resulta impossible aturar. Fins i tot quan tot el que em feia mal hagi deixat d'existir. Jo segueixo plorant. Generós que és un. En fi. Feliç Setmana Santa

Conveni.

Estic perdent la memòria. No sé si pel pas dels anys. Pel pas de les penes, o perquè sempre em perdo imaginant una vida millor que no és la meva. El cas és que oblido coses essencials, vitals. Com el mar que l'envolta, les vides que bateguen, o les cançons que el decoren. De vegades oblido tot el que adorna els llocs que m'importen. Llocs on em sento viure. On em sento jo. On el batec del cor, lluny de molestar, acull. I em passa també amb les persones. Estic perdent la memòria, i per això escric el meu diari en un bloc. No perquè tingui l'esperança de reconciliar amb mi mateix algun dia. Més que res per recordar constantment el idiota que sóc.

Reset.

Decidit: qualsevol dia d'aquests el Sr. Tinc fa un reset històric: amb un garrot, la barba i els polls reglamentaris, i tirant dels quatre monosíl·labs normatius de l'època, ingressa al Paleolític Inferior, cova amb acabats rupestres de luju, excel·lents vistes al Tiranosaurus Rex; i, tot plegat, amb l'únic objectiu personal d'embadalir-se en aquell punt concret en què la humanitat tot just la treien de l'envoltori de fàbrica.

[Post enviat des del meu iPad mini]

Enflaixat.

El Sr. Tinc és un home de modalitat passiva, de la sèrie 'veure-les venir' i de relacions socials prescindibles. El típic personatge d'àlbum familiar de fotografia borrosa: el de la tercera fila per l'esquerra, amb els ulls enflaixats, l'expressió peruana ―llegeixi's: no saber mai en quina part de món tens els peus― i que, Lluíiiiiiiiiiis!, somriu amb la millor de les ganyotes possibles.

Grrrrrr, mecasun això de l'edat.

Com sóc així de friki, de vegades em dóna per emular superman. Avui he sortit amb bici amb uns nois que tindrien uns 20 anys menys que jo. Un d'ells, el més divertit, sempre que començàvem a pujar una pujada, cridava per animar a la resta del grup: "recordeu Pearl Harbour!". I tenint en compte que en la segona guerra mundial el seu pare probablement encara no estava ni en els testicles del seu avi, em pregunto si ho feia només per animar el grup, o per posar-se al meu nivell. Potser simplement li agradi la història. No sé què pensar.
Total, que ara em trobo davant d'un dilema, i és el següent: no sé si jo la propera vegada que surti amb bici amb ells, per animar-los, hauria remuntar en proporció directa cap al passat i cridar: "¡recordeu les Termòpiles!" . O cap al futur: "recordeu l'holocaust nuclear!". Quin lio, de veritat. Qui em manarà a mi sortir amb nens. Amb la de problemes que donen.

Per sempre.

Truco al Servei d'Optimisme Respon, 24 h., 0'28 cèntims/min.: una peça de la felicitat em va suelta i fa un clonc-clonc-clonc molest. Per sort, la garantia ―vigent― vindrà a domicili i sense despeses extres m'instal·larà el recanvi corresponent.