66666 Pel nou any.

A vegades m'agradaria ser un PC, i que per tornar a començar només necessités prémar ctrl + alt + del. D'aquesta manera, tornaria a néixer de nou sempre que em vingués de gust, sense fotos ni records, només necessitaria formatejar  el disc dur. Crec que ho hauria desgastat ja de tant posar zeros on abans hi havia uns, i no importaria si s'espatllava: em instal · laria un més gran (la mida importa), i així podria conectar amb altres ordinadors, que es trobessin en llocs que jo mai trepitjaré , i descarregar-la seva música, els seus contes i, amb ells, trossets de vides que jo mai viuré.

Un altre cop.

Una altra vegada el remolí
dels núvols negres
girant al seu caprici
una altra vegada la tempesta
plovent amarga
sobre la fidel desesperança
i el meu congènit desarrelament
altra vegada les tenebres
florint imparables
escalant-me

per dins
per omplir-me de buits
fins esborrar-me sencer.

Tristafesta.

A lloms
de les festes
vénen galopant

les temibles tristeses.

La Nit.

Des de fa uns dies em dedico a robar-me somnis.

 Sòls triar els que estan nets, en dolby soround i llueixen un tan bonic com impecable technicolor. Paso dels que són en blanc i negre, em fan gran. Així que quan es fa fosc, em dirigeixo a carrers solitaris que m'asseguro que ningú em veu, em faig amb el meu somni ocult en el meu jardí. Ja tinc uns quants, tots aparcats en fila, ben ordenats per color. Em falta algun violeta. Els rento a tota hora, els aspiro per dins i els encero a la llum del sol. I de vegades, quan es fa de nit, em preparo crispetes, m'assec a la butaca VIP i me'ls paso un darrere l'altre, sense parar. Sense parpellejar, fins que torna a sortir el sol. I sommio el bonic que va ser la meva vida. O no.

Sempre.

Ja ho dec haver teclejat per algun racó d’aquí, però això no treu que la nostàlgia sempre menteixi. I afegeix-ho ‘sempre’ amb Arial 12 i interliniat.

Belem

A causa de la crisi
els àngels
a la túnica
i en les ales
porten publicitat
de "Funerària Satanàs".

Assegem am en Marc.

Per fi tenim pregunta, han costat mesos per l’entesa i passaran encara moltes coses abans no la podras  ficar dins.
Aquesta pregunta binària pot portar a confusió i vull aportar-hi alguna cosa per tal de que la cosa li quedi clara a en Marc.
Per començar fill has de  tenir clar quines són les dues respostes, cal que vagis practicant durant els propers mesos, així doncs, ara quan surtis a lligar, tenir clar sempre on vols arribar, i m' adreço a tu per fer bon us de  la pregunta binària:

Vols que aquest vespre et convidi a casa a sopar?
       SI_  NO_
En cas  de resposta afirmativa. Et quedaràs a dormir amb mi?
      SI_   NO_

Crec que no pot quedar més clar, si es dóna (creec) el cas de respostes negatives tindrem aleshores un mal resultat.

Si i Si.

Companys, ahir vam  fer història!
Avui

els voltors se'ns tiraran al damunt, però hem rebut molts cops i ja n'estem tips. En certa manera em fan llàstima perquè mai podran sentir el que sentim pel nostre país. Sóc tan feliç...

P.d: No ho faig mai, però m'agradaria recordar a totes les persones que volien el mateix que nosaltres i les hem perdut pel camí. Si n'estarien de feliços.

Pels cagadubtes.

El No-No està clar, el Si-Si també, però els del Si-No de que van? son els mateixos que no saben mai que volen, no? aquells que fan cua a la panaderia dubtat mitja hora entre una barra de mig o dues quart...

"Voleu que Catalunya sigui un Estat independent que decideixi lliurament la seva relació amb Espanya i Europa?"...Toni Soler

Clarament independència o prohibició. Si no hi ha prou valor d'assimilar políticament el què vol el poble, llavores caldrà que aquest ocupi el Parlament i faci la Declaració definitiva. Però, com que tot això és un enrenou de cal ampla, la solució més pràctica és la de que ERC provoqui la desfeta del Parlament i, amb la nova convocatòria electoral, hi hagi la clara sentència d'independitzar-nos.
Les eleccions no les poden prohibir. No cal que surti la independència escrita en cap lloc. Però, tothom sabrà què votem. Una vegada constituïda la taula, es fa la Declaració. Llavores, serà quan vindran les trifulgues. Mentrestant, tot és perdre temps, nervis i malestar generalitzat, com aquesta desgraciada de revisora de RENFE que diu que "...por mis cojones (?) que os hecho del tren por ser catalanes!"

300 Aprox.

Disposo d’unes 300 hectàrees d’imaginació verge (metru quadrat amunt, pam avall) delimilates pel nord per una filera d’arbres centenaris i de mida australiana mentre, a banda i banda del tema, hi ha tota una renglera admirable i ben cuidada d’elements d’alta gamma paisatgística, ooooooh!.

El meu poble.

La major astúcia del diable és fer-nos creure que no existeix. Per això Anglaterra i França varen creure’s les declaracions de pau de Hitler i deixaren que el fill del dimoni es fes amb el control de Txecoslovàquia i Àustria sense que el mateix tingués necessitat de tirar un sol tret. Sempre que el diable treu la cua, allà estan els jueus, que és la raça que més odia el diable, un poble que ens ho ha donat tot: els millors artistes, els més grans científics, la moral basada en la compassió, el bell profeta, Jesús, les formes de govern, diguem-ne més adequades. La democràcia és cosa dels jueus digué Hitler, i tenia raó, i per això els volia exterminar. Anglaterra i França, i els Estats Units també varen creure que el diable no existia del tot, que el mal complet era quelcom que no podia existir, que Hitler al capdavall tenia bones i males intencions, però sobretot males intencions domesticables. Podien derrotar Hitler quan encara no tenia apenes armament, però varen voler confiar en ell, varen deixar que passés el temps i que per tant es rearmés, i així començà i esclatà la segona guerra Mundial.

"Afoto.........finslagorracosineta."

“El diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre” (Salvador Espriu)

Com que la meva ignorància és insondable, hi aprenc un munt de coses, descobreixo textos d’Espriu que desconeixia; com el fragment d’aquesta carta que el poeta va escriure al metge i polític Joan Colomines i Puig, amb data de 17 de maig de 1960:

“Vaig escriure La pell de brau, entre altres raons, perquè no fos dit, repetint un pensament d’Ortega (allò de «sólo las mentes castellanas tienen capacidad adecuada para percibir el gran problema de una España unida»), que la perifèria no podia entendre la cèlebre Península en la seva complexa i profunda totalitat. Ara bé, crec –i cada dia ho veig més clar– que el diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre.”

.........“Sóc un gran admirador del castellà i de les lletres castellanes –i, fins i tot, d’aquest estrany, enigmàtic poble del tràgic altiplà–, però no hi tenim en absolut res a pelar, i perdoneu l’expressiu vulgarisme.”

La majoria silenciosa a parlat...........!!!!.

Els espanyols que viuen a Catalunya, acompanyats per uns pocs de fora i per falangistes, el divendres

van tornar ha fer figa. Ciutadans i PP, han demostrat que la seva majoria silenciosa, mai ha existit. Van fer figa el dia de "la raza o de la hispanidad" i volent arreglar-ho han acabat sent esclaus de la seva estratègia, i ara estrepitosament. Tothom ha pogut comprovar, que els unionistes i federalistes a Catalunya, comencen ha ser testimonials, si més no a peu de carrer.

Dos milions de catalans cridant independència respectant a tothom, front a no més de 5.000 energúmens que no deixaven d’insultar i amenaçar, ho diu tot.

L’única victòria, però tant pírrica com decepcionant, ha estat veure com el primer secretari del socialistes Pere Navarro, finalment ha tancat el cercle unionista per defensar Espanya i la seva constitució. Aquesta victòria dels espanyols, ens entristeix profundament, sobre tot perquè les diferencies ideològiques, mai havien conduit als socialistes a aliar-se amb els que practiquen la intolerància i neguen l’ús de la democràcia.

Ara tot és més clar, ells tenen el seu bloc per defensar la seva constitució, i la seva majoria silenciosa és tant inexistent com les seves raons.

No ens que no ens ofereixin res, és que volen que abracem les seves formes i continguts, no fer-ho aviat estarà penat. És per això que els espanyols del PP preparen tot un seguit de lleis que conformaran el nou compendi de com espanyolitzar i reprimir als qui s’oposin a la bona nova de tornar a tenir l’Espanya de sempre, “una grande y libre".


La independència no és demana, és pren.

---

 

Des de sempre.

No confíar en ningú

seguir sempre sol

parlar amb mi mateix

no tornar enrere

no pensar en després

passar els dies

passar els oblits

passar els morts

esperar el dia fatídic

el de la mala notícia

ensorrat en un banc

pensar en el que va poder ser

assecar-me les llàgrimes

arreglar papers

donar-me una volta per on vaig créixer

seure en un altre banc

recordar de nen

recordar de jove

acomiadar dels que ja no hi són

tornar a casa

tirar-me al llit

trucar al meu pare mort

asserenar quan pugui

buscar a google un miracle

comprendre que no existeixen

mirar per la finestra

veure la gent caminar

sentir els sons de la vida

i tancar els ulls amb dolor.

L'equilibri de viure.

Tot se'n va.

Tot empitjora.

Tot s'esqueixa.

No hi ha dia

en què la pena

no em esgarrapi l'ànima.

fa molt

que vaig enterrar

qualsevol esperança

de sentir-me feliç

que una il · lusió

em acariciés.

Ara en els meus dies

no hi ha res

només quedem

la meva ànima i jo

mirant-nos a la cara.

Tots els que vaig ser

ja no hi són.

I m'adono

amb molt de dolor

que la vida

se m'ha anat

en un sospir

de memòria gelada.

Miro cap enrere

i comprovo afligit

que el temps

ha devorat

tot el que m'alegrava.

I ara

de tot

el que vaig viure

només em queden

tristeses

llàgrimes

i desesperances.

Sentiments de la meva vida.

I la radiogrfia no enganya. A causa d'una caiguda interior i antològica, el Sr. Tinc presenta una fractura total amb contusions i distensions a banda i banda, i de punta a punta de l'esquelet. I és que mentre el nostre home badava pel propi paisatge humà des de la barana del cervell (que quina posta de cor més maca, mira quins pulmons més ben retallats......) va, i l'ànima l'ha empès cos avall, au!, aqui t'espavilis, i no em demanis raons.

Indepèndencia o submissió.

Amb llàgrimes i temps
i amb molt de dolor
he anat arrencant
de la meva boca ingènua
tots els hams
i ara dia a dia
amb repugnància i vòmits
vaig escopint
les restes de cucs
que un dia vaig confondre
amb éssers humans.

L'espanyolisme.

L’espanyolisme, històricament, ha basculat entre dues actituds diferents: la negació de Catalunya i el pacte amb Catalunya. Entre 1900 i 1931 no hi ha sinó negació: neguen el caràcter nacional de Catalunya, neguen l’Estatut d’Autonomia, neguen l’oficialitat de la llengua. En el període 1931-1936, l’espanyolisme busca el pacte: reconeix la diferènciacatalana, consent l’Estatut i accepta l’oficialitat (limitada) del català. Entre 1936 i 1975, el nostre país no només és negat taxativament, sinó que hi ha un intent d’extermini cultural i va de poc que no reïx.

El període següent, 1975-2000, torna a ser de pacte: l’hostilitat anticatalana hi és, però tapada amb cendra; el governs espanyols successius toleren alguns avenços i alhora busquen de minar, a la callada, l’autogovern de Catalunya. L’any 2000, José María Aznar inicia el seu segon mandat presidencial i el pèndol emprèn el camí de tornada: comença un nou cicle d’hostilitat anticatalana, que ara es veurà reforçada, de Catalunya estant, per un estiracordetes de luxe: Ciudadanos.

Potser la diferència principal que hi ha entre el Partido Popular i Ciudadanos està en la tradició que representa cadascú. El primer ve del franquisme. El segon ve de més enrere: de l’espanyolisme dinàstic de les primeres dècades del segle XX (Romanones, Maura, Canalejas…), de Lerroux i de José Antonio Primo de Rivera (Catalunya entesa con un ull de poll, com una ferida que s’ha de cauteritzar.) Ciudadanos és això: un partit nou que fa un discurs vell, una barreja de Restauració, lerrouxisme i falangisme.

Ciudadanos neix de la picor espanyolista del PP i el PSOE de Catalunya i creix amb la crispació que, davant el despertar nacional de Catalunya, sent aquesta gent. El seu discurs és encara més antic que el del partit de la gavina: Catalunya no és una nació –diuen–, no té més personalitat històrica que Múrcia, la Renaixença va ser una desgràcia, la consciència nacional dels catalans és fruit d’una intoxicació, el català està bé arraconat, no hi ha drets nacionals, l’espoli fiscal és mentida, el dret a decidir és “una chorrada” i el castellà està perseguit a Catalunya.

L’última enquesta del CEO pronostica que Ciudadanos serà la tercera força política de Catalunya, a costa dels partits dinàstics tradicionals. Jo crec que això és bo. Perquè vol dir que l’espanyolisme no té res per oferir-nos. Incapaç de pair Catalunya, l’espanyolisme emprèn l’enèsima croada per destruir-nos. Però no mostren altra cosa que la seva impotència i prenuncien la seva derrota. Perquè avui tenen al davant, tossudament alçat, un poble pacífic, alegre i guanyador.

Un mal negoci.

L'augment de l'independentisme a Catalunya no és casual ni tampoc respon a una sèrie de circumstàncies difícils d'explicar.

Mentre l'independentisme català de principis dels 80 i dels 90, tot i ser portador de l'actual flama, responia en molts casos a qüestions identitàries, que en alguns casos impossibilitava una major aglutinació; podem dir que a dia d'avui es pot constatar amb soltesa a equivocar-nos que l'independentisme català del segle XXI és transversal, plural, cívic i sobretot democràtic, per això no deixa d'augmentar. L'independentisme català creix perquè les raons per apostar per un nou estat, són moltes i molt diverses, la qüestió econòmica, la supervivència cultural, l'aprofundiment a nivell democràtic, el dret inalienable que tenen els pobles a decidir el seu futur, les qüestions històriques, els greuges comparatius amb Espanya, la voluntat de viure millor, etc.

Per això el ventall de raons són nombroses i perquè l'actitud de l'estat espanyol cap a Catalunya no ha fet res més que contribuir i augmentar la desafecció dels catalans cap a l'Espanya monolingüe i centralista. Per contra, l'espanyolisme o unionisme a Catalunya només respon a dia d'avui a pures raons identitàries, però més enllà d'aquestes raons no s'exposa cap argument que justifiqui l'actual dependència de Catalunya amb Espanya. I aquí, tot i que el discurs economista no entusiasmi a certs col.lectius independentistes, és on podem teixir complicitat amb certs sectors de la societat catalana que fins ara no mostraven massa simpaties cap a l'independentisme. Al final, no només la situació cultural mostra l'esperit colonialista d'Espanya amb Catalunya, l'aspecte econòmic diria que és on actualment es visualitza de manera clara i rotunda la política colonial que fomenta l'Espanya constitucional respecte a Catalunya .

Perquè si deixem les raons identitàries de banda i ens centrem en el dia a dia, qui pot defensar l'espoli que patim tots els catalans, independentment de si es senten espanyols o catalans?

Qui pot defensar per raons identitàries que Espanya robi a Catalunya 60 milions d'euros al dia a partir del dèficit fiscal?

Qui pot defensar que els estudiants catalans rebin només el 5% de totes les beques de l'estat i els estudiants de Madrid rebin el 58%?

Qui no voldria veure augmentada per meres qüestions identitàries la renda per càpita anual dels catalans en uns 2.400 € a l'any si tinguéssim seguretat social pròpia?.

Qui pot defensar que el "Ministeri de Cultura" faci una despesa anual per cada espanyol de 47 € i per cada català només de 5 €?

Qui voldria viatjar per pures qüestions identitàries amb el 40% dels trens construïts per l'estat durant la dècada dels 70 que es van considerar obsolets i que encara circulen per Catalunya, mentre que Madrid només té el 4%?

Qui no voldria veure el seu país 7 vegades més ric com va dir el Premi Nobel d'Economia Aplicada a la UB el passat mes de maig?

Qui pot defensar per causes identitàries que 1 de cada 3 anys el Ministeri de Foment no inverteixi res de res a Catalunya?.

Qui vol, tot i ser català i sentir-se espanyol, que cada any ens robin 20.000.000.000 d'euros (11% del PIB), sent així la regió del món que pateix més dèficit per part del seu govern? Realment sentir-se espanyol a Catalunya compensa això?

Com resident a Catalunya, qui pot tolerar, per qüestions identitàries, que per cada 12,7 milions d'euros que s'inverteixen en medi-ambient a l'aeroport del Prat, s'inverteixin 300 milions al de Barajas?

Per molt espanyolista que un sigui a Catalunya es pot defensar que entre 1985 i 2005 només s'hagin construït a Catalunya 20km d'autovies mentre que a Madrid es facin prop de 900 en el mateix període?

Per motius identitaris es pot acceptar i no protestar quan a Catalunya només s'inverteix una mitjana del 12% del PIB espanyol anual tot i aportar el 22% del mateix PIB espanyol?.

Realment les raons identitàries compensen el greuge que hem patit per exemple amb l'AVE ? A Catalunya , per l'AVE , el govern va invertir 316 € per català , però en el mateix any va invertir 1.198 € per andalús , 894 € per madrileny , 574 € per aragonès i 407 € per castellanomanxec .

¿ Justifica el sentiment d'identitat pagar peatges i més peatges ?

Cal ser estúpid per defensar la dependència de Catalunya amb Espanya quan nosaltres els catalans , independentment de si ens sentim espanyols o catalans , si anem amb la vermella o no , estem perdent l'oportunitat de viure millor . Estem perdent l'oportunitat de donar un futur millor als nostres fills per una qüestió identitària i si un es para a pensar fredament arriba a la conclusió que ningú no podria arribar en tolerar per una qüestió identitària tal contradicció . ¿ Aquells que són tan identitaris acceptarien patir un greuge a l'inrevés ?

Espanya és un mal negoci a nivell cultural però sobretot a nivell econòmic , i ho és perquè tractar Catalunya com una colònia forma part del seu leitmotiv nacional . "

55 i La Vida.

Ah! la vida........La vida s'hauria de poder adquirir per fascicles, rotllo col.leccionable de quiosc, temporada depressió post vacacional: doni'm l'edat adulta (de regal: un fill ), per la setmana que ve guardi'm els millors anys de la meva infantesa, o quan tindrà el núm. de la tercera edat, especial: munti la pròpia dentadura en tres passos i un somriure, o no es deixi escapar les pròstetes mès resistents de la història universal de les bufetes?.

Mondraker.

Ja se'm disculpará la falca publicitària, però condueixo una paciència Model R-359, de color resistent, direcció assistida i tancament centralitzat.

1 €.

I avui dimarts -el dia de les despreocupacions oficials- deso el cervell a la taquilla núm. tal, 1 € i clau.

La meva bici.

Aquests dies he anat al  Albages  i allí m’han contat una peripècia de fa anys, un episodi que va trasbalsar una família, el record del qual s’ha transmès de pares a fills i ara m’ha arribat a mi. És un d’aquells daltabaixos que no era possible denunciar i no transcendien. Fruita d’un temps de silenci, just una anècdota, poca cosa en esguard del que succeïa. Però la feta diu molt del país que hem heretat i em ve de gust compartir-la amb vostès.

En Roc era del  Albages, però les fletxes de l’amor i la creu del matrimoni l’havien dut fins a Lleida, on havia fet arrels i fills. Corrien els primers anys quaranta del segle passat. Al Segria la gent humil feia badalls i creuetes i a cal Roc amassaven amb poca farina; els tords volaven baixos, la postguerra aprimava. Però al Albages hi havia olivers, que feien oli, i a Lleida no. Així que ja tenim en Roc que s’aparella un bidó buit, deu litres de cabuda, a l’esquena, subjectat amb cordes com si fos una motxilla, puja a una bicicleta vella amb un pinyó solitari i cap al Albages  s’és dit, a carregar oli.

Podeu veure’l pedalant, nyic-nyec nyic-nyec, en Roc esbufega i manté el ritme; les cames li fan mal, però té corretja; no pensa en els quilòmetres que falten, sinó en la família que l’espera, la dona i els cinc culs que ha de fer cagar. L’esforç físic no l’espanta, el cos està entrenat per aguantar el que calgui. Un temps molta gent era així. Material d’abans de la guerra.

Arribada al Albages. Abraçades. Família, dinar, sobretaula. ¿Què fan els fills? ¿I la Mercè? Confidències, murmuracions, enjòlit. ¿Què faran els aliats quan acabin la seva guerra? En Roc emprèn la tornada amb la llauna plena d’oli, nyic-nyec nyic-nyec, deu quilos més a sobre. Tragina un botí espès, olorós i daurat. Sua, té l’entrecuix adolorit, el cordam li sega les espatlles.

Quan és a La Bordeta  l’atura una parella de guàrdies civils. Li pregunten què du i on va. En Roc respon les preguntes amb naturalitat, no ha fet res dolent, sap que no ha de patir. Ho fa en català, perquè d’espanyol no en sap. Cosa que enfurisma els agents: li diuen peus de porc, li arrien quatre bufetades; potegen la bicicleta, la boteixen, les rodes queden fetes un vuit; li prenen la llauna d’oli i se’n van. En Roc veu bellumes: per què li han fet això?

Han passat seixanta anys. És molt de temps. O no. Perquè la peripècia d’en Roc sintetitza a la perfecció l’estat actual –encara– de la relació entre Catalunya i Espanya. Avui com ahir, ens han afollat la bicicleta (l’Estatut del 2005), ens prenen l’oli (16.000 milions d’euros anuals) i agredeixen la llengua (sentència del TC del 2010, llei Wert, Lapao, Bauzà, hostilitat al País Valencià…). Espanya és així, és això. Ho prens o ho deixes. No hi ha terceres vies.

Presons imaginaries.

Qui no s'ha sentit algun cop atrapat i sense sortida sense veure res més que barrots al seu voltant, qui no s'ha trobat en situacions en les que un no les pot dominar i no pot fer res,... en alguns moments de la meva vida, sento que aquests barrots no els puc trencar i si més no sé que són molts imaginaris, però pel que sigui hi ha moments en que em sento incapaç de poder fer-ho. .......

Surto del Cel.

A les golfes dels objectes impossibles (fora llençol, atxís! de pols) hi descobreixo un núvol rodat de tants cv, amb el manillar tipus Harley-Davidson, l’itv fins el 2014 i uns tres mil i picu km. volats. Sense rumiar-m’ho gaire m’hi enfilo i ―gas amunt― faig un parell de voltes per l’estratosfera, que va fluïda de trànsit, segons ens informa l’helicòpter del racc. D’una punta a l’altra, la meva perícia circulatòria guixa una línia encotonada de rectes aèries i d’esses acrobàtiques d’ohs! i ahs!; sortejo els clots

i les turbulències que mal asfalten l’autopista d’aire, avanço cirrus tunejats i faig espetegar de felicitat el transport eteri que porto sota el cul. Abans de tornar a la plaça de pàrquing, redueixo la marxa, cedeixo el pas a un cumulonimbus amb la ela de pràctiques i poso l’intermitent: surto del cel sense peatges ni retencions, direcció peus a terra, enllaç amb la C-cinquanta-quatre.

Un poema trist.

Miro cap enrere
i plouen les penes
miro al futur
i no trobo res
miro al mirall
buscant una mica de llum
entre tanta tenebra
i només trobo
un terrible buit
que devora les meves venes
res queda
no hi ha res
res vindrà
sóc un poema trist
que va morir oblidat
en la freda foscor
d'un temps que se'n va anar

I això ho subvencionem.!!!!!

Vinc ara mateix
de la fira
pols
calor
crits
borratxos
delinqüents
oli cremat
menjar dolent
aglomeracions
males olors
llums encegadores
altaveus satànics
gent suada
famílies cridaneres
nens posseïts
balls terrorífics
mòmies pintades
música per a sords
palmeros criminals
cantaors drogats
flamenques desequilibrades ....
només faltaven

perquè tenien por
el Comte Dràcula
Freddy Krueger
i Hannibal Lecter.

Performance.

Trepitjo la flonjor d'una gespa inventada que, com una catifa, se'm desplega sota els peus quan faig petar els dits, xulo de mi. Tanco els ulls i pinto el cel del color Pantone que més li plau a la imaginació, consentida ella. I en dies d'alta fantasia irreversible, puc fer  que el món aturi l'eix de rotació només aixecant una cella, que quatre planetes amb el meu nom surin per l'amplitud infinita de l'Univers, o que una performance d'OVNIS amenitzi l'espai exterior i alguna hectàrea ciberespacial més; i és que, en qüestió de malabars cervellils, servidor no s'hi posa per poc...

Tres punts menys.

Que et truquin de la D. G. P. (Direcció General de Pessimistes) perquè en la cruïlla del c/Qual amb Tal t'has saltat ―olé tu― una senyal de prohibit pensar en positiu. La denúncia en qüestió arribarà juntament amb la foto finish de la infracció, i tres punts menys al carnet d'anar pel món.

Direcció: corre i fuig.

I per aquells misteris tècnics del GPS personal ―que si ara giri a l'esquerra, que si a la tercera tombi per la tal― va i sense voler-ho sóc en una rotonda del pensament, fent voltes i més voltes sobre mi mateix i dubtant de quin cop de bicicleta  donar: que si per la pista del Solerás, sortida no t'ho pensis més; que si la pista del Albagés, direcció: corre i fuig, o potser la E-50-i-quatre  núm. més, via ràpida i adéu.

La teva vida fuma.

Un vespre surts al balcó per badar l'edifici del davant, braços a l'ampit. I sense venir a tomb la vida se't col·loca al costat, hola què tal, cigarreta en mà. Pel que es veu la teva vida fuma, i tu que no ho sabies, de tants anys que fa que no coincidíeu. Entre calada i calada la feu petar ―que si això i allò, que si dallonsis i demés― mentre mireu amb idèntica postura els sorolls del carrer. Fum i tres quarts d'hora per recordar que us quèieu la mar de bé. I al final d'un Marlboro, dos copets irònics a l'espatlla: quedeu per veure-us, balcó més pròxim, sovint inconcret.

I en un ar! i no-res.

M'enfilo fins al cervell, i amb la vena major del coll, inflada de ràbia i del diàmetre d’una canonada, faig un xst! autoritari que ressona pel crani. I de cop, tots els mals de caps callen, i en un ar! i no-res ja teniu muntada una desfilada a pas marcial, al ritme d’unes notes de vent castrenses i direcció ordre i disciplina i no trenquin files. (La silueta displicent d'una cabra legionària observant l’escena és opcional.)

Posi'm un gat.

Les últimes analítiques ho corroboren: tinc l'alegria a ―27, els triglicèrids al límit del suïcidi col·lectiu i un percentatge estratosfèric de plaquetes deprimides, kleenex en mà. El psicòleg, amb cara d'ensumar merda, va i em prescriu que: a) tregui el cap a passejar ―mínim!― tres cops al dia; b) que consumeixi cada 12 h. (i en versió original) un parell de devedés dels Monty Python, i c) que posi un gat a la vida, marca siamès i fàcil d'utilitzar, dels estàndars, vaja: aquells que s'enrosquen a la falda i t'absorbeixen tots els mals rotllos entre badalls per aquí i run-runs per allà.

I nomes jo.

Benvolgut Sr. Tinc,

Ens posem en contacte amb vostè des del Departament de Disgustos de la Lifestyle Corporation S.L. en relació a la sol·licitud núm. 68.34.27/G que va presentar el propossat 31/3/13, i en la qual ens notificava el llistat d'entrebancs teorico-pràctics que li suposa haver adquirit el pack 21 del nostre nou estil de vida. Des de la direcció de l'empresa li agraïm la confiança dipositada en els nostres productes i serveis, i li fem saber que l'equip tècnic estudiarà amb diligència i deteniment la seva petició, regulada amb l'expedient 546-A i en procés de resolució.

Rebi una salutació cordial,
(Gargot inintel·ligible)
Charlie Brown. Director General.

Per Deu

Acabo de fabricar un déu de plastilina. Com mola. A la meva imatge i semblança. Que és de l'única manera que sé crear déus. I ara que em comparo amb ELL i em veig tan terrenal i imperfecte, li imploro la meva salvació de genolls. I només se m'acut la (feliç) idea d'aplacar la seva (humana) ira consumant un sacrifici. Hauré de immolar a una verge, o degollar un be, o privar d'alguna cosa que m'encanti. Potser d'una cama. O de les tres. Amputarme mig jo. I el cervell, per evitar aquests mals de cap que em provoca el pensar en la meva redempció. Potser li prometi no tenir sexe mai més (la veritat és que això seria tan fàcil). O no menjar carn dues setmanes a l'any. No sé, demà m'ho penso, però em temo que tot apunta que, a partir d'ara, tot em serà més complicat. Que viuré (sense viure en mi?). Caldrà fotre's. I tot per una tarda boja, i la plastilina.

Inercia.

De vegades costa molt que alguna cosa comenci a rodar. Però quan ho fa, és gairebé impossible aturar-lo. Inèrcia. A mi, amb les llàgrimes, em passa igual. Quan alguna cosa em fa mal infinitament, trigo moltíssim a trencar a plorar. Potser segles. Però una vegada començo, em resulta impossible aturar. Fins i tot quan tot el que em feia mal hagi deixat d'existir. Jo segueixo plorant. Generós que és un. En fi. Feliç Setmana Santa

Conveni.

Estic perdent la memòria. No sé si pel pas dels anys. Pel pas de les penes, o perquè sempre em perdo imaginant una vida millor que no és la meva. El cas és que oblido coses essencials, vitals. Com el mar que l'envolta, les vides que bateguen, o les cançons que el decoren. De vegades oblido tot el que adorna els llocs que m'importen. Llocs on em sento viure. On em sento jo. On el batec del cor, lluny de molestar, acull. I em passa també amb les persones. Estic perdent la memòria, i per això escric el meu diari en un bloc. No perquè tingui l'esperança de reconciliar amb mi mateix algun dia. Més que res per recordar constantment el idiota que sóc.

Reset.

Decidit: qualsevol dia d'aquests el Sr. Tinc fa un reset històric: amb un garrot, la barba i els polls reglamentaris, i tirant dels quatre monosíl·labs normatius de l'època, ingressa al Paleolític Inferior, cova amb acabats rupestres de luju, excel·lents vistes al Tiranosaurus Rex; i, tot plegat, amb l'únic objectiu personal d'embadalir-se en aquell punt concret en què la humanitat tot just la treien de l'envoltori de fàbrica.

[Post enviat des del meu iPad mini]

Enflaixat.

El Sr. Tinc és un home de modalitat passiva, de la sèrie 'veure-les venir' i de relacions socials prescindibles. El típic personatge d'àlbum familiar de fotografia borrosa: el de la tercera fila per l'esquerra, amb els ulls enflaixats, l'expressió peruana ―llegeixi's: no saber mai en quina part de món tens els peus― i que, Lluíiiiiiiiiiis!, somriu amb la millor de les ganyotes possibles.

Grrrrrr, mecasun això de l'edat.

Com sóc així de friki, de vegades em dóna per emular superman. Avui he sortit amb bici amb uns nois que tindrien uns 20 anys menys que jo. Un d'ells, el més divertit, sempre que començàvem a pujar una pujada, cridava per animar a la resta del grup: "recordeu Pearl Harbour!". I tenint en compte que en la segona guerra mundial el seu pare probablement encara no estava ni en els testicles del seu avi, em pregunto si ho feia només per animar el grup, o per posar-se al meu nivell. Potser simplement li agradi la història. No sé què pensar.
Total, que ara em trobo davant d'un dilema, i és el següent: no sé si jo la propera vegada que surti amb bici amb ells, per animar-los, hauria remuntar en proporció directa cap al passat i cridar: "¡recordeu les Termòpiles!" . O cap al futur: "recordeu l'holocaust nuclear!". Quin lio, de veritat. Qui em manarà a mi sortir amb nens. Amb la de problemes que donen.