Presons imaginaries.

Qui no s'ha sentit algun cop atrapat i sense sortida sense veure res més que barrots al seu voltant, qui no s'ha trobat en situacions en les que un no les pot dominar i no pot fer res,... en alguns moments de la meva vida, sento que aquests barrots no els puc trencar i si més no sé que són molts imaginaris, però pel que sigui hi ha moments en que em sento incapaç de poder fer-ho. .......

Surto del Cel.

A les golfes dels objectes impossibles (fora llençol, atxís! de pols) hi descobreixo un núvol rodat de tants cv, amb el manillar tipus Harley-Davidson, l’itv fins el 2014 i uns tres mil i picu km. volats. Sense rumiar-m’ho gaire m’hi enfilo i ―gas amunt― faig un parell de voltes per l’estratosfera, que va fluïda de trànsit, segons ens informa l’helicòpter del racc. D’una punta a l’altra, la meva perícia circulatòria guixa una línia encotonada de rectes aèries i d’esses acrobàtiques d’ohs! i ahs!; sortejo els clots

i les turbulències que mal asfalten l’autopista d’aire, avanço cirrus tunejats i faig espetegar de felicitat el transport eteri que porto sota el cul. Abans de tornar a la plaça de pàrquing, redueixo la marxa, cedeixo el pas a un cumulonimbus amb la ela de pràctiques i poso l’intermitent: surto del cel sense peatges ni retencions, direcció peus a terra, enllaç amb la C-cinquanta-quatre.