Any 2015

Em sento afortunat a la vida, i fa temps que no li demano res a l’any nou; tan sols que no se m’emporti res. Jo els ajudo tant com puc, o tant com sé, i els anys nous fan el que poden; de vegades se’n surten, d’altres, no.

No li tinc en compte. Vull creure que no hi ha hagut mala fe, que ha fet tot el que estava a les seves mans, i em consta que ho ha intentat fins a l’últim moment. Pobre, només ha estat una baula més a la vida, i li ha tocat cobrar el peatge dels anys acumulats. No el recordaré amb ressentiment, sinó amb tendresa.

Aquesta nit, tossut, repetiré el meu desig. Em sobren projectes, encara tinc il·lusions, i, sobretot, gent que estimo a prop.

No penso malbaratar temps amb rancúnies, ni discussions estèrils, ni invertir esforços en tirar sal a les ferides (començo a tenir la pressió alta, i la sal no és bona).

Acarono els records, però no m’hi enfonso, i em disposo a gaudir, un any més, de l’espectacle de la vida.

Que el 2015 us estimi; que l’amor sigui mutu.

Bon Nadal

Que les Festes de Nadal us siguen propícies tant si albergueu flametes com si us deixeu nevar.

I que alats, com si fósseu papallones, feu cap a l'Any Nou, un 2015 que us espera expectant.

Ens van ofegar a una cambra de gas.

Ens ho han dit tantes vegades que més d’un pensa que potser tenen raó. I si veritablement la majoria de catalans que desitgem votar som nazis? Aquell home va arribar a creure que si els altres, tant ho repetien podria ser que tinguessin raó.

On devem amagar els camps d’extermini? I aquelles fileres inacabables de barracons de la mort, on són? I les xemeneies que no paren de treure fum, on s’amaguen? Si els catalans som nazis, a quin taller clandestí estem confeccionant milers i milers de vestits de ratlles?

 I si el que estem preparant, enlloc d’unes urnes de cartró per votar pacíficament són tancs de ferro i avions carregats de bombes per arrasar les ciutats?

 El que dubta pensa que no pot ser que s’equivoqui tanta gent d’UPyD, del PP, de C’s, del PSOE i fins i tot del PSC que ens comparen amb aquell règim de terror nazi. Deuen tenir raó. Però per més que volta i que busca no troba cap indici. 

A una cuneta, allà on els falangistes van afusellar demòcrates, catalanistes, sindicalistes o simplement republicans, s’ajup i para l’orella a terra. Sent una veu llunyana, que ve de Polònia, d’Àlemanya i d’altres pobles d’Europa:

Ens van ofegar a una cambra de gas.

Els meus fills van morir de fred i de gana.

No vèiem res més que el fum dels crematoris.

Amics dels botxins, deixeu-nos dormir en pau.

No ens feu servir més pels vostres foscos interessos.

Les meves relacions socials.

Les meves relacions socials
han quedat reduïdes
a encreuaments de mirades
d'escassos segons
mentre transito
de manera indefugible
i el més ràpid que puc
pels terribles carrers
de la ciutat inhòspita
parapetat darrere les meves ulleres de sol.

Fins mes amunt.

Desfilen pels carrers de ciutat, homes armats amb uniforme,
interpretant una dansa de cossos marcials, sense cervell,
seguint amb orgull i amb una masculinitat agressiva,
UNA PUTA CABRA!!!

Una pena inesgotable

De bon matí
està rondant la pena
una pena inesgotable
que revoloteje
al meu voltant
amb ales de tristesa
una pena profunda
una pena infinita
una pena eterna
i jo intento escapar-me
buscant un sol
sigui el que sigui
però la pena
sabent-me seu
em mira i no em deixa
i cada vegada més a prop
va enfosquint
el meu resignat cor
amb pinzellades de boira.

Sud-àfrica, Hong Kong, Catalunya

Una multitud s’apinya i es protegeix de la pluja amb paraigües de tots colors. Reclamen democràcia: volen expressar la seva voluntat per mitjà del vot, lliurement i pacífica. Han sortit al carrer perquè l’Estat els vol limitar aquest dret en nom d’unes lleis dubtoses que, amanollades per tirans, esdevenen injustes, opressives, èticament inadmissibles. ¿On és, això? ¿Hong Kong o Barcelona?

Hong Kong i Barcelona (i Mataró, Tarragona, Berga, Manresa, Girona, Arenys, Tortosa, Lleida, Sort…). A Sud-àfrica també va succeir; les multituds van fer una majoria social i aquesta majoria va guanyar: entre el 1990 i el 1996, l’aparell jurídic de l’apartheid va ser abolit. Ells i nosaltres som tot u, perquè la lluita contra la tirania és un combat universal. Massa que ho sabem. Catalunya ha crescut en lluita permanent contra el feixisme, i aquí estem, alçats, perquè l’autodeterminació és la dignitat democràtica dels pobles i perquè sabem que els nostres adversaris han perdut el tren de la història.

Sud-àfrica va derrotar l’apartheid; Hong Kong i Catalunya es mobilitzen per la democràcia. Entremig hi ha hagut revolucions taronges dissortades, perquè confrontaven amb Rússia, i revoltes al nord d’Àfrica, avortades, tenallades entre el colpisme i l’islamisme. Nosaltres tenim cartes millors. Tot i la pega històrica d’estar encaixonats entre França i Espanya, tenim el privilegi de viure en un racó de món pacificat i amb uns valors democràtics que semblen assentats. Si conquerim la nostra llibertat, ningú ens l’arrabassarà a cop de baioneta.

Mantinguem-nos, doncs, ferms i units. Cap tribunal té dret a dictar sentència contra un poble. Quan la majoria d’un país se sap atropellada, desobeir és un deure.   Les urnes són l’única font legítima d’autoritat.

Res a veure.

Us proposo un senzill exercici intel·lectual. Imaginem-nos un país que tingués, des de fa molts anys, el seu cap d’estat sota sospita de moltes i variades irregularitats. Per exemple (encara que amb un exemple n’hi hauria d’haver prou, el catàleg d’irregularitats seria prou ampli com per poder-ne posar molts més), que en menys de quatre dècades el cap d’estat i la seva família s’haguessin enriquit d’una manera tan summament exagerada que, considerant només el seus ingressos oficials, resultés impossible de justificar-ho.

Imaginem-nos ara un altre país, bastant més petit que l’anterior, on es descobrís que un dels seus expresidents i la seva família s’havien enriquit de manera igualment exagerada i, suposadament, també durant un període de temps similar. I si arribats a aquest punt intuïu algunes similituds amb informacions reals que aquests dies han sortit a la llum, us demano que no tragueu encara cap conclusió. Això només és un exercici d’imaginació, i qualsevol semblança amb la realitat seria només una coincidència.
 

Però ara deixem la ficció i toquem de peus a terra. Hi ha qui des d’un antiespanyolisme molt abrandat, a la vista de les irregularitats del cap d’estat espanyol voldria veure confirmat el final d’una realitat anomenada Espanya. Hi ha també qui des de l’espanyolisme més militant voldria veure una relació de causa-efecte entre les malifetes confessades per Jordi Pujol i el procés català cap a la independència, com si les dolenteries del nostre expresident haguessin de perjudicar el procés. Doncs bé, al meu entendre ni una cosa ni l’altra. Espanya seguirà existint tot i que, aviat, potser tindrà una mida més petita que ara. Per altra banda, el procés popular cap a la independència de Catalunya continuarà amb la mateixa fermesa. Per més greus que siguin, les irregularitats d’un dirigent polític no han d’interferir en la voluntat democràtica d’un poble.

Clàssics del Sofàs-(tercer any)-

Hi ha dies que em deixo grenyes i xandall, i m’assec al sofà amb tres dissabtes consecutius al costat. És llavors quan el mascle 100% catòdic que porto a dins s’escarxofa davant la TV en cinc etapes anatòmiques. Primer: badall amb redreçament inclòs de la goma dels calçotets, natja dreta. Acte seguit, estirament de cames i mandra damunt del puf. Comprovat el brillo i el volum de la tele, inflor sobtada de la panxa, qualitat física inherent en qualsevol teleespectador que vulgui acreditar hores infinites de programes i sèries al cul. Del volum abdominal exagerat, al polze televisiu: un dit febrós de zàping que, amb un criteri estrictament compulsiu, prem tots els botonets del " mandu". I, per últim, un clàssic dels sofàs: tancament progressiu de parpelles i caiguda lateral (i a càmera lenta) sobre un mar d’snacks varis.

Rajoy, ministres i consellers del regne.

Hi havia una vegada un rei que volia anar de pesca .

Va cridar al seu pronosticador del temps i li va preguntar l'estat del mateix per a les pròximes hores .

Aquest ho va tranquil · litzar dient-li que podia anar tranquil doncs no plouria .

Com la núvia del monarca vivia a prop d'on aquest aniria , es va vestir amb les seves millors gales .
Ja en camí es va trobar amb un camperol muntat en el seu ase qui al veure el rei li va dir :
" Senyor és millor que torni doncs plourà moltíssim" .

Per descomptat el rei va seguir el seu camí pensant :
" Que sabrà aquest tipus si tinc un especialista molt ben pagat que em va dir el contrari.
Millor segueixo endavant " .

I així ho va fer ... i , per descomptat va ploure torrencialment .
El rei es va amarar i la núvia va riure d'ell al veure-ho en aquest estat .
Furiós va tornar a palau i va acomiadar al seu empleat .
Va fer cridar al pagès i li va oferir el lloc però aquest li va dir :
" Senyor , jo no entenc res d'això ,
però si les orelles de la meva ase estan caigudes vol dir que plourà " .

El rei va contractar al ruc .

Així va començar el costum de contractar rucs com a assessors
que des de llavors tenen els llocs més remunerats en el govern .



-Quan ens ataquen la dignitat demostrem que som vius.

Badall.

Ho teclejo a càmera lenta perquè quedi clar: n-o-s-ó-c-n-i-n-g-ú. Aquesta confessió va dedicada a tots els qui heu tret la curiositat per la safata d'entrada del gmail i, escurant-vos la gola i la vergonya, heu preguntat per la vida d'un servidor, capítol: 'Qui és, el Sr. Tinc?'. Només puc atribuir aquest sobtat interès per la meva biografia de badall i tres tedis a l'aliniació insòlita d'uns planetes xafarders, o a la poca feina que diuen les estadístiques, passeu-me les llistes de l'INEM. Sigui com vulgui, us emplaço al requadre de la banda dreta del blog, apartat 'Sobre jo': em continuo vestint amb la mateixa i idèntica definició. I pels paparazzis cibernètics al límit de la psicopatologia més aguda, només una dada objectiva: la xifra per una instantània meva té una cua de (mínim!) cinc zeros, i tan li fot si és en euros, iens o dolars, o si s'estampa en un xec o al fons d'un maletí.

Bilis.

Les boques intolerants
avui regalimen bilis
i diables amargats
els esgarrapen les entranyes
fastiguejat estic
jo que no voto
de tots aquells
presumptes demòcrates
que insulten als altres
quan els seus no guanyen.
On tenen amagat
l'esperit democràtic
aquests dictadors d'opereta?
Baix que pancarta desfilen
tots aquests éssers superiors
que no toleren el vot dels altres?
Serà que són Déus disfressats
que estan per sobre del bé i el mal?
Serà que han estat elegits
per la divina providència
per dirigir-nos als altres?
Espero que no.
Perquè por em donen.
No hi ha pitjor presó
que la dels fanàtics
que no respecten la llibertat.

Ha arribat el moment.

Ha arribat el moment
de canviar les coses
des de fora del sistema
abans que les seves urpes
acabin amb nosaltres
ara és temps de no callar
de no compadir
de no ajupir el cap
davant aquesta farsa que ens penja
de cridar als quatre vents
que no som titelles
ni rates d'un flautista boig
que les sigles dels partits
ja no ens fan por
que no temem a la injustícia
per molta toga que es posi
i que el poble som nosaltres
no els que viuen a costa nostra
hem de plantar-nos ferms
i no cedir ni un mil · límetre
davant els que ens han conduït
a la vora del precipici
ara és el moment
de donar un cop de puny a la taula
i enderrocar si cal
abans que aquests canalles
ens devorin fins als ossos.

Sáez de Santamaría, Soraya (vicepresidenta del govern espanyol).

 Morro descomunal.

De la mà de l’hipòcrita major del regne, José Manuel Lara, aquell que predica tot el dia dialeg i moderació mentre paga la nòmina i propaga els insults de Carlos Herrera i Francisco Marhuenda, diu que la vicepresidenta del govern espanyol està preparant una sorpresa per al Dia de Sant Jordi. Sembla que l’editor tocarà la campaneta per convocar a una foto simpàtica els editors catalans envoltant la vicepresidenta, una image que manifesti el suport del Regne d’Espanya a la nostra cultura. Im-pre-ssi-o-nant. Els mateixos que neguen l’ús del català a Europa, el seu mateix nom a l’Aragó, l’ensenyament de la llengua a milers i milers de xiquets valencians considerats de segona i que l’eliminen a cop d’expedients contra la comunitat educativa a les Illes Balears. Cal ser molt miserable per proposar-ho i per prestar-s’hi.

Alegria estandàrd

Avui he hagut d'anar a fer una gestió a l'ajuntament . Mentre esperava pacientment a la cua , una senyora s'ha entestat a explicar la seva vida , i el seu gos no deixava de fregar contra la meva cama ; no sé si m'haurà notat molt la cara que he posat de mira - tu -un altre -que- tal; quina pena donem els sortits a la primavera , homeperdeu , conyja.

Canviant de tema , no sé perquè encara em poso dels nervis quan veig la meitat del personal llegint el diari sobre la taula , amb el poc que costaria mirar l'ara digital i guardar , almenys, les aparences ; suposo que els importa un pebrot l'opinió dels contribuents . En fi . M'ha cridat l' atenció una noia que , contra tot pronòstic, estava treballant sense parar darrere del taulell . No atenia al públic , es trobava totalment concentrada en l'àrdua tasca de copiar les dades en un ordinador a partir d'un document que sostenia en un petit faristol , just a la dreta de pantalla. Sense adonar-me'n, m'he hipnotitzat admirant la seva destresa . Tot d'una, ha aixecat el cap i els nostres ulls s'han trobat . Tenia la mirada a l'estil Fernando Trueba , i m'he quedat amb les ganes de preguntar-li si se li havien quedat els ulls així per culpa d'aquest treball , o si va ser per tenir aquesta manera de mirar que la van contractar .

Personal.

Porto a reparar la meva òrbita personal per un cri-cri-cri gairebé inaudible i inquietant. I el mecànic de rigor –mono còsmic, caliquenya galàctica- me’n presta una de recanvi: una que va amb dièsel, es cala cada dos per tres i és de color de segona mà.

Daltabaix.

És d'admirar el bon aspecte que tinc. Han passat anys, és veritat, no hi ha més que veure la gent al meu voltant,........ com han envellit. Però jo estic com quan tenia trenta anys. No sé com ho faig i està lleig que ho diga, però a la vista està, no es pot dissimular. Eh!, que jo em cuide... faig esport, alimentació sana, vestisc a la moda, cabells sempre ....... això i, per què no dir-ho, un bon xassís que té un, què vols que li faça. En fi, el que es diu, un xaval. Mira, ja està aqui l'autobús... Collons!, sí que ve ple hui... Veus?, el que jo deia, acabe de pujar-hi, i aquella noia ja m'està mirant... Escolti senyor, vol seure?

Sempre, felicitats!.

Ja ho dec haver teclejat per algun racó d’aquí, però això no treu que la nostàlgia sempre menteixi. I afegeix-ho ‘sempre’ amb Arial 12 i interliniat.

Per aquí anem.

Disposo d’unes 300 hectàrees d’imaginació verge (metru quadrat amunt, pam avall) delimilates pel nord per una filera d’arbres centenaris i de mida australiana mentre, a banda i banda del tema, hi ha tota una renglera admirable i ben cuidada d’elements d’alta gamma paisatgística, ooooooh!

Tot okà.

Visita rutinària a la sala de màquines del meu món interior, baixant pel passadís de la introspecció, tercera porta a mà dreta. Els generadors rutllen, els compressors tenen l’okà tècnic, no es detecten anomalies a la zona de les calderes i el sector dels pistons són quatre cargols, canvi d’oli i vigila que no ens taquéssim; ah!, i la bomba central d’alimentació continua amb la garantia sense desprecintar.

Estem canviant el món.

Em sembla que encara no som prou conscients del que estem fent, i del valor que té això que fem: estem canviant el món. En el nostre planeta sempre hi ha quatre o cinc llocs que són interessants perquè hi passen coses que sotraguen el món. Ucraïna és interessant, ara. Fa un parell d’anys Tunísia era interessant.......

I ara és interessant Catalunya. Perquè els catalans estem generant llibertat a partir dels principis d’autodeterminació i de radicalitat democràtica. Estem posant sobre el tauler de la política internacional la idea que la voluntat democràtica d’un poble pesa més que els despatxos, que les finances, que les elits, que les fronteres imposades, que l’stablishment. Estem posant que, quan la gent decideix decidir, no hi ha lleis ni constitucions ni cotilles ni manaies que la puguin tombar. Que la democràcia és la determinació de la majoria. Que els tifes i les sangoneres de sempre abaixaran la cresta perquè la gent ho mana. Que les lleis que busquen emmanillar-nos aniran a terra perquè la gent vol ser lliure. I això, aquesta flama, canvia el món: el fa millor.

Ais!.

Per prescripció facultativa: he de deixar de fer els exercicis espirituals de rigor. M’ho recomana l’especialista, però també una contractura de cavall al bessó de la transcendència esquerra -ais!- i una distensió de 3r grau als lligaments creuats de l’ànima interior, uis!

Això va de números.

Si Catalunya aporta 46 milions d'euros i se n'hi tornen 31 existeix una diferència de 14 milions que es reperteixen entre uns quants beneficiats.

Si per contra una altra comunitat X aporta 4 milions d'euros i se n'hi tornen 6 existeix una diferència de 2 milions positius que hauran hagut de prendre d'una altra comunitat.

No m'estranya que no vulguin publicar les balances fiscals. Els hi sortiria el tret per la culata. Quina colla...

p.d: Reconec que últimament parlo massa de política. Es que em posen dels nervis.Buffff! Intentaré no fer-ho tant. Per cert les dades estan extretes d'aquí.

Independencia.

Allargar el procés, saben que arribarem al xoc de trens no te cap sentit, sobre tot desprès d’escoltar les darreres declaracions del Conseller d’economia Mas-Colell contestant les paraules del Montoro:

Ha dit que és la capacitat d’endeutar-se del Tresor espanyol la que permet a Catalunya finançar-se a través del FLA. Mas-Colell ha explicat que la possibilitat d’endeutar-se d’Espanya depèn directament del seu PIB, del qual Catalunya aporta el 20%. Tenint en compte que aquest any el Tesoro s’endeutarà per valor de 240.000 milions, “podem assumir que Espanya emetrà 48.500 milions de deute gràcies a Catalunya, mentre que només en rebrà 6.300 a través del FLA”. “Estem cansats d’aquesta actitud perdonavides del Govern; volem que ens tractin amb respecte”, ha subratllat Mas-Colell, qui també ha recordat que “no hauríem de demanar crèdit del Govern central si ens retornessin les nostres bases fiscals; amb elles no tindríem problemes per finançar-nos en els mercats”.

Andreu Mas-Colell ha assegurat que Catalunya s’està defensant d’una agressió, que es concreta en “un assalt per terra, mar i aire” contra l’autogovern. El conseller s’ha mostrat d’acord amb Montoro en què  cal més Europa, i ha afegit que “a Catalunya, però sobretot a Espanya”. “”La passió uniformitzadora i homogeneïtzadora del Govern del PP i la falta de respecte per la diversitat no són valors europeus”, ha conclòs.

No acordarem res, no pactarem res i la resposta a totes les peticions en format exclusivament democràtic i legal, serà NO. Sabent-ho, cal allargar una agonia innecessària?

El carnisser.

Tot plegat em comença a recordar una mica a Xile...no entenc per què.

Des de quan un criminal de guerra , conegut com "El carnisser de Badajoz", pot rebre un homenatge pel seu perfil a seguir en un altre poble?

p.d: El paio en concret és aquest primer amb ulleres.Yagüe, el carnisser de Badajoz.

Als meus amics espanyols .

Sóc independentista , i ho sóc des que vaig començar a tenir consciència política , quan tenia 13 o 14 anys . No ho sóc ara com a reacció a una política hostil de l'estat espanyol cap a Catalunya , i ho seria igualment encara que Catalunya tingués un altíssim nivell d'autogovern i respecte dins d'Espanya . Simplement vull que un país que sento com meu, Catalunya , tingui el mateix reconeixement i drets que el país que tu sents com teu, Espanya . Que Catalunya sigui un país normal , ni més ni menys . De fet no em considero nacionalista català , simplement català . Això últim ni tan sols ho entenen molts nacionalistes catalans : el que vull dir és que jo em considero català de la mateixa manera que tu et consideres espanyol .

Quan anava a Madrid vaig decidir no parlar de política . No amagava la meva independentisme quan em preguntaven però no volia treure un tema , Catalunya i la seva forma jurídica , que sabia que només serviria perquè discutíssim sense arribar a cap acord . No crec en la pedagogia de Catalunya a Espanya i vistos els resultats dels que sí que creien en ella, el temps m'ha donat la raó . Una de les poques excepcions que he fet ha estat parlar amb Luis B. , un dels meus millors amics , a qui he explicat això de Catalunya, el català i la independència ... i m'ha escoltat però crec que no m'ha entès . Però ho ha respectat , que per mi és el més important .

Com t'he dit , sóc independentista i ho seria encara Catalunya aconseguís un gran nivell d'autogovern . Però has d'entendre que el creixement de l'independentisme no és per la gent que pensa com jo sinó per aquells que volien ( i buscaven i somiaven ) un encaix de Catalunya a Espanya i han vist que aquest era impossible . Crec que l'error va ser seu: volien que Catalunya recaptés tots els impostos , tingués seleccions oficials , que el català fos oficial al Parlament Europeu , seure al Consell de Ministres Europeu ... és a dir , ser com un estat sense ser un estat , i això en el món no existeix. I a més , aconseguir dins d'Espanya , és impossible .

Un intent va ser l'Estatut però no va servir per res , excepte per augmentar la frustració de molts catalans : seguim les regles de joc , aprovant al Parlament Català , al Congrés i al Senat , en un referèndum ... i el Tribunal Constitucional es va carregar , i això que ja l'hi " havien raspallat " ( Guerra dixit ) al Congrés . Això va ser un punt d'inflexió per a molta gent . I el que ha passat en els dos últims anys l'ha rematat i ha situat a molta gent en un punt de no retorn respecte la seva actitud cap a Espanya : "no ens volen , millor que marxem " . Hi ha més : podríem fer una llista de greuges , com la relació financera entre Catalunya i l'estat , incompliments de l'estat amb Catalunya , la judicialització permanent del català a les escoles , la sensació que els catalans som usats per guanyar vots , etc ... Tu segurament em diràs que no comparteixes aquests arguments i em donaràs altres sobre el mal que fem algunes coses dels catalans. I no ens posarem d'acord en res excepte que el nostre, la relació Catalunya -Espanya , no funciona .

El sentiment independentista ha crescut com a reacció , a la contra , el que és una llàstima , però és aquí per quedar-se. Jo era independentista abans de descobrir que la independència tenia molts avantatges per a Catalunya i que el nostre encaix a Espanya era impossible . Però és que ara , més enllà del sentiment , el racional és ser independentista . Fins i tot si tu fossis català potser també ho series , qui sap . Molts catalans " molt normals" , res radicals , que fins fa poc no defensaven la independència , la veuen ara com a imprescindible .

Serem bons veïns . El d'ara no funciona : Catalunya vol més autogovern i Espanya no vol més descentralització . Per què ha de ser Espanya com que volen els catalans ? No té sentit . Espanya que sigui com vulguin els espanyols , més o menys centralitzada , amb la seva monarquia , els seus símbols , les seves prioritats ... i els catalans el que vulguem els catalans . Cadascú el que vulgui sense imposar res a l'altre .

És una llàstima que les veus contra la independència de Catalunya que arriben des d'Espanya siguin sobretot en termes d'amenaces . Fins i tot catalans que legítimament estan contra la independència se senten violents amb els arguments que s'utilitzen des de fora de Catalunya per rebutjar-la. M'hauria agradat escoltar algun argument de l'estil " volem que us quedeu perquè us volem " . O encara millor: " decidiu què voleu ser , i ens agradaria que triéssiu seguir amb nosaltres" . És igual . El que hem d'evitar , però, és que defensar el projecte propi ( en el meu cas , la independència , en el teu no ho sé , que els catalans decidim , o el rebuig a la independència ) es faci sense faltar el respecte a l'altre . De fet el meu independentisme no es basa en ser antiespanyol sinó simplement a ser català . I voldria que l'oposició a la independència no es basés en l'amenaça política , judicial o militar . Aquest tema em preocupa molt.

Volia escriure aquestes línies per a ( intentar ) explicar què està passant a Catalunya i com ho estic vivint . És complicat i espero que hagi servit per a alguna cosa . En qualsevol cas no et demano que ho entenguis , només que el respectis .

Serem bons veïns . De fet avui , més enllà de la política , som bons amics .

Una abraçada .

El desembarcament.

Acaben d'arribar.
Ens omplitran el cap de mentides.
Ens ompliran el cap de fets inventats.
Amb les seves gràfiques falses i números rebuscats.

Però nosaltres només demanem una cosa. Només volem votar.
Votar. Votar. Deixeu-nos votar si tant segurs esteu de les vostres mentides.
I deixeu-nos viure en llibertat.

Els pitjors monstres del món .

Fa anys
quan veia pel · lícules de Dràcula
o de monstres aterridors
em sentia reconfortat
en sentir la presència
d'humans al meu voltant .
Avui en dia
molts anys després
afirmo que la vida
no és cap pel · lícula
que molts humans fan por
i que després de les caretes " normals "
hi ha més monstres
que en totes les pel · lícules de terror .
Són els pitjors monstres del món .
Monstres que ataquen a traïció
causant el màxim dolor .
Monstres amb aparença normal
i cervells deteriorats
per l'enveja , la gelosia o la ràbia .
Monstres amb professions normals
aparences equilibrades
o estatus en principi tranquil · litzadors .
Monstres sense consciència
que fan semblar als dimonis
com dolços mascotes de companyia .
Monstres de cuidada aparença .
Monstres elegants i polits
Monstres d'exquisida moral .
Són els monstres d'avui.
Els més perillosos que han existit .
Els que no suporten un no.
Els que donen lliçons de moral als altres .
Els que posseïts
per la seva bogeria perillosa
es fixen en nosaltres
i fan de les nostres vides
l'objectiu quotidià
dels seus més temibles monstruositats .
Cal fugir d'ells
i protegir de la seva malignitat
abans que ens facin mal de veritat .

La Fractura.

Bon dia...mare meva...quin vertigen!!!i quin privilegi ser particips d'aquests moments que es viuen a Catalunya....no sé vosaltres però  el dijous vaig veure clar que ja podem donar per acabada la gran estafa de la transició....sí gran estafa per continuar tenint a Catalunya sotmesa...."atado i bien atado"...i en aquesta estafa han estat imprescindibles l'actuació dels socialistes...així que el camí s'està aclarint molt!!!
Un comentarista s'estranya molt que els vots traspassin a Ciutadans....té una explicació molt lògica...aquest vots són nacionalistes espanyols...i actuen en conseqüencia...antes fatxa que rota.....

Som sensats.

Versió catalana de la frase pronunciada l'altre dia, a Barcelona:

 “En política demanar allò que és possible és sensat, demanar allò probable és temerari, demanar allò que és impossible és altament perillós” (José Antonio García-Margallo, Ministre d’Exteriors d’Espanya).

Miri, ministro, estigui tranquil. Sàpiga, ministro, que la majoria dels catalans som sensats. Només exigim poder votar, ministro. Vaja, res de l'altre món en un règim suposadament democràtic com el que el ministro i jo, de moment, encara compartim.

Altament perillosos per a la democràcia són els que, com el ministro, treballen per impedir-nos votar. Al final, però, el sentit comú s’acabarà imposant i guanyarem els que volem resoldre el conflicte de manera sensata, ordenada i democràtica. És a dir, votant.

Dia rera dia.

Cada matí
un full
en blanc.
cada nit
un maleït esborrall

Anys col.laterals.

El Sr. Tinc iaieja: és llei de blog. Cinquanta i picu de posts més tard, el teclat li repapieja, la imaginació (sempre fidel) comença a fer mampara a l’orella quan se la crida, i l’estil ―amb més canes, arrugues i Algasiv que mai―reclama la seva quota particular de taca-taca, IMSERSO, coloms i obres públiques.

Fractura social? Mentiders!

Hi ha una altra idea "infranormal" en aquest argument de la fractura.

Un grup A vol una opció A i un grup B vol una opció B. Fa anys que està implantada l'opció B i, segons el grup B això no provoca cap problema de convivència. En canvi, si s'implantés l'opció A, això sí que suposaria una autèntica fractura social.

Dit d'una altra manera. Quan les coses es fan com m'agraden a mi, tots estem contents. Quan les vols fer com t'agraden a tu, llavors tenim un problema.

El grup A porta anys acceptant la situació B sense fracturar la societat. El grup B amenaça amb la fractura social quan es planteja passar a la situació A.

En resum, que els del grup B són uns infranormals.