Clàssics del Sofàs-(tercer any)-

Hi ha dies que em deixo grenyes i xandall, i m’assec al sofà amb tres dissabtes consecutius al costat. És llavors quan el mascle 100% catòdic que porto a dins s’escarxofa davant la TV en cinc etapes anatòmiques. Primer: badall amb redreçament inclòs de la goma dels calçotets, natja dreta. Acte seguit, estirament de cames i mandra damunt del puf. Comprovat el brillo i el volum de la tele, inflor sobtada de la panxa, qualitat física inherent en qualsevol teleespectador que vulgui acreditar hores infinites de programes i sèries al cul. Del volum abdominal exagerat, al polze televisiu: un dit febrós de zàping que, amb un criteri estrictament compulsiu, prem tots els botonets del " mandu". I, per últim, un clàssic dels sofàs: tancament progressiu de parpelles i caiguda lateral (i a càmera lenta) sobre un mar d’snacks varis.

Rajoy, ministres i consellers del regne.

Hi havia una vegada un rei que volia anar de pesca .

Va cridar al seu pronosticador del temps i li va preguntar l'estat del mateix per a les pròximes hores .

Aquest ho va tranquil · litzar dient-li que podia anar tranquil doncs no plouria .

Com la núvia del monarca vivia a prop d'on aquest aniria , es va vestir amb les seves millors gales .
Ja en camí es va trobar amb un camperol muntat en el seu ase qui al veure el rei li va dir :
" Senyor és millor que torni doncs plourà moltíssim" .

Per descomptat el rei va seguir el seu camí pensant :
" Que sabrà aquest tipus si tinc un especialista molt ben pagat que em va dir el contrari.
Millor segueixo endavant " .

I així ho va fer ... i , per descomptat va ploure torrencialment .
El rei es va amarar i la núvia va riure d'ell al veure-ho en aquest estat .
Furiós va tornar a palau i va acomiadar al seu empleat .
Va fer cridar al pagès i li va oferir el lloc però aquest li va dir :
" Senyor , jo no entenc res d'això ,
però si les orelles de la meva ase estan caigudes vol dir que plourà " .

El rei va contractar al ruc .

Així va començar el costum de contractar rucs com a assessors
que des de llavors tenen els llocs més remunerats en el govern .



-Quan ens ataquen la dignitat demostrem que som vius.

Badall.

Ho teclejo a càmera lenta perquè quedi clar: n-o-s-ó-c-n-i-n-g-ú. Aquesta confessió va dedicada a tots els qui heu tret la curiositat per la safata d'entrada del gmail i, escurant-vos la gola i la vergonya, heu preguntat per la vida d'un servidor, capítol: 'Qui és, el Sr. Tinc?'. Només puc atribuir aquest sobtat interès per la meva biografia de badall i tres tedis a l'aliniació insòlita d'uns planetes xafarders, o a la poca feina que diuen les estadístiques, passeu-me les llistes de l'INEM. Sigui com vulgui, us emplaço al requadre de la banda dreta del blog, apartat 'Sobre jo': em continuo vestint amb la mateixa i idèntica definició. I pels paparazzis cibernètics al límit de la psicopatologia més aguda, només una dada objectiva: la xifra per una instantània meva té una cua de (mínim!) cinc zeros, i tan li fot si és en euros, iens o dolars, o si s'estampa en un xec o al fons d'un maletí.

Bilis.

Les boques intolerants
avui regalimen bilis
i diables amargats
els esgarrapen les entranyes
fastiguejat estic
jo que no voto
de tots aquells
presumptes demòcrates
que insulten als altres
quan els seus no guanyen.
On tenen amagat
l'esperit democràtic
aquests dictadors d'opereta?
Baix que pancarta desfilen
tots aquests éssers superiors
que no toleren el vot dels altres?
Serà que són Déus disfressats
que estan per sobre del bé i el mal?
Serà que han estat elegits
per la divina providència
per dirigir-nos als altres?
Espero que no.
Perquè por em donen.
No hi ha pitjor presó
que la dels fanàtics
que no respecten la llibertat.

Ha arribat el moment.

Ha arribat el moment
de canviar les coses
des de fora del sistema
abans que les seves urpes
acabin amb nosaltres
ara és temps de no callar
de no compadir
de no ajupir el cap
davant aquesta farsa que ens penja
de cridar als quatre vents
que no som titelles
ni rates d'un flautista boig
que les sigles dels partits
ja no ens fan por
que no temem a la injustícia
per molta toga que es posi
i que el poble som nosaltres
no els que viuen a costa nostra
hem de plantar-nos ferms
i no cedir ni un mil · límetre
davant els que ens han conduït
a la vora del precipici
ara és el moment
de donar un cop de puny a la taula
i enderrocar si cal
abans que aquests canalles
ens devorin fins als ossos.