Performance.

Trepitjo la flonjor d'una gespa inventada que, com una catifa, se'm desplega sota els peus quan faig petar els dits, xulo de mi. Tanco els ulls i pinto el cel del color Pantone que més li plau a la imaginació, consentida ella. I en dies d'alta fantasia irreversible, puc fer  que el món aturi l'eix de rotació només aixecant una cella, que quatre planetes amb el meu nom surin per l'amplitud infinita de l'Univers, o que una performance d'OVNIS amenitzi l'espai exterior i alguna hectàrea ciberespacial més; i és que, en qüestió de malabars cervellils, servidor no s'hi posa per poc...

Tres punts menys.

Que et truquin de la D. G. P. (Direcció General de Pessimistes) perquè en la cruïlla del c/Qual amb Tal t'has saltat ―olé tu― una senyal de prohibit pensar en positiu. La denúncia en qüestió arribarà juntament amb la foto finish de la infracció, i tres punts menys al carnet d'anar pel món.

Direcció: corre i fuig.

I per aquells misteris tècnics del GPS personal ―que si ara giri a l'esquerra, que si a la tercera tombi per la tal― va i sense voler-ho sóc en una rotonda del pensament, fent voltes i més voltes sobre mi mateix i dubtant de quin cop de bicicleta  donar: que si per la pista del Solerás, sortida no t'ho pensis més; que si la pista del Albagés, direcció: corre i fuig, o potser la E-50-i-quatre  núm. més, via ràpida i adéu.

La teva vida fuma.

Un vespre surts al balcó per badar l'edifici del davant, braços a l'ampit. I sense venir a tomb la vida se't col·loca al costat, hola què tal, cigarreta en mà. Pel que es veu la teva vida fuma, i tu que no ho sabies, de tants anys que fa que no coincidíeu. Entre calada i calada la feu petar ―que si això i allò, que si dallonsis i demés― mentre mireu amb idèntica postura els sorolls del carrer. Fum i tres quarts d'hora per recordar que us quèieu la mar de bé. I al final d'un Marlboro, dos copets irònics a l'espatlla: quedeu per veure-us, balcó més pròxim, sovint inconcret.

I en un ar! i no-res.

M'enfilo fins al cervell, i amb la vena major del coll, inflada de ràbia i del diàmetre d’una canonada, faig un xst! autoritari que ressona pel crani. I de cop, tots els mals de caps callen, i en un ar! i no-res ja teniu muntada una desfilada a pas marcial, al ritme d’unes notes de vent castrenses i direcció ordre i disciplina i no trenquin files. (La silueta displicent d'una cabra legionària observant l’escena és opcional.)

Posi'm un gat.

Les últimes analítiques ho corroboren: tinc l'alegria a ―27, els triglicèrids al límit del suïcidi col·lectiu i un percentatge estratosfèric de plaquetes deprimides, kleenex en mà. El psicòleg, amb cara d'ensumar merda, va i em prescriu que: a) tregui el cap a passejar ―mínim!― tres cops al dia; b) que consumeixi cada 12 h. (i en versió original) un parell de devedés dels Monty Python, i c) que posi un gat a la vida, marca siamès i fàcil d'utilitzar, dels estàndars, vaja: aquells que s'enrosquen a la falda i t'absorbeixen tots els mals rotllos entre badalls per aquí i run-runs per allà.

I nomes jo.

Benvolgut Sr. Tinc,

Ens posem en contacte amb vostè des del Departament de Disgustos de la Lifestyle Corporation S.L. en relació a la sol·licitud núm. 68.34.27/G que va presentar el propossat 31/3/13, i en la qual ens notificava el llistat d'entrebancs teorico-pràctics que li suposa haver adquirit el pack 21 del nostre nou estil de vida. Des de la direcció de l'empresa li agraïm la confiança dipositada en els nostres productes i serveis, i li fem saber que l'equip tècnic estudiarà amb diligència i deteniment la seva petició, regulada amb l'expedient 546-A i en procés de resolució.

Rebi una salutació cordial,
(Gargot inintel·ligible)
Charlie Brown. Director General.

Per Deu

Acabo de fabricar un déu de plastilina. Com mola. A la meva imatge i semblança. Que és de l'única manera que sé crear déus. I ara que em comparo amb ELL i em veig tan terrenal i imperfecte, li imploro la meva salvació de genolls. I només se m'acut la (feliç) idea d'aplacar la seva (humana) ira consumant un sacrifici. Hauré de immolar a una verge, o degollar un be, o privar d'alguna cosa que m'encanti. Potser d'una cama. O de les tres. Amputarme mig jo. I el cervell, per evitar aquests mals de cap que em provoca el pensar en la meva redempció. Potser li prometi no tenir sexe mai més (la veritat és que això seria tan fàcil). O no menjar carn dues setmanes a l'any. No sé, demà m'ho penso, però em temo que tot apunta que, a partir d'ara, tot em serà més complicat. Que viuré (sense viure en mi?). Caldrà fotre's. I tot per una tarda boja, i la plastilina.