La teva vida fuma.

Un vespre surts al balcó per badar l'edifici del davant, braços a l'ampit. I sense venir a tomb la vida se't col·loca al costat, hola què tal, cigarreta en mà. Pel que es veu la teva vida fuma, i tu que no ho sabies, de tants anys que fa que no coincidíeu. Entre calada i calada la feu petar ―que si això i allò, que si dallonsis i demés― mentre mireu amb idèntica postura els sorolls del carrer. Fum i tres quarts d'hora per recordar que us quèieu la mar de bé. I al final d'un Marlboro, dos copets irònics a l'espatlla: quedeu per veure-us, balcó més pròxim, sovint inconcret.