L'equilibri de viure.

Tot se'n va.

Tot empitjora.

Tot s'esqueixa.

No hi ha dia

en què la pena

no em esgarrapi l'ànima.

fa molt

que vaig enterrar

qualsevol esperança

de sentir-me feliç

que una il · lusió

em acariciés.

Ara en els meus dies

no hi ha res

només quedem

la meva ànima i jo

mirant-nos a la cara.

Tots els que vaig ser

ja no hi són.

I m'adono

amb molt de dolor

que la vida

se m'ha anat

en un sospir

de memòria gelada.

Miro cap enrere

i comprovo afligit

que el temps

ha devorat

tot el que m'alegrava.

I ara

de tot

el que vaig viure

només em queden

tristeses

llàgrimes

i desesperances.

Sentiments de la meva vida.

I la radiogrfia no enganya. A causa d'una caiguda interior i antològica, el Sr. Tinc presenta una fractura total amb contusions i distensions a banda i banda, i de punta a punta de l'esquelet. I és que mentre el nostre home badava pel propi paisatge humà des de la barana del cervell (que quina posta de cor més maca, mira quins pulmons més ben retallats......) va, i l'ànima l'ha empès cos avall, au!, aqui t'espavilis, i no em demanis raons.

Indepèndencia o submissió.

Amb llàgrimes i temps
i amb molt de dolor
he anat arrencant
de la meva boca ingènua
tots els hams
i ara dia a dia
amb repugnància i vòmits
vaig escopint
les restes de cucs
que un dia vaig confondre
amb éssers humans.

L'espanyolisme.

L’espanyolisme, històricament, ha basculat entre dues actituds diferents: la negació de Catalunya i el pacte amb Catalunya. Entre 1900 i 1931 no hi ha sinó negació: neguen el caràcter nacional de Catalunya, neguen l’Estatut d’Autonomia, neguen l’oficialitat de la llengua. En el període 1931-1936, l’espanyolisme busca el pacte: reconeix la diferènciacatalana, consent l’Estatut i accepta l’oficialitat (limitada) del català. Entre 1936 i 1975, el nostre país no només és negat taxativament, sinó que hi ha un intent d’extermini cultural i va de poc que no reïx.

El període següent, 1975-2000, torna a ser de pacte: l’hostilitat anticatalana hi és, però tapada amb cendra; el governs espanyols successius toleren alguns avenços i alhora busquen de minar, a la callada, l’autogovern de Catalunya. L’any 2000, José María Aznar inicia el seu segon mandat presidencial i el pèndol emprèn el camí de tornada: comença un nou cicle d’hostilitat anticatalana, que ara es veurà reforçada, de Catalunya estant, per un estiracordetes de luxe: Ciudadanos.

Potser la diferència principal que hi ha entre el Partido Popular i Ciudadanos està en la tradició que representa cadascú. El primer ve del franquisme. El segon ve de més enrere: de l’espanyolisme dinàstic de les primeres dècades del segle XX (Romanones, Maura, Canalejas…), de Lerroux i de José Antonio Primo de Rivera (Catalunya entesa con un ull de poll, com una ferida que s’ha de cauteritzar.) Ciudadanos és això: un partit nou que fa un discurs vell, una barreja de Restauració, lerrouxisme i falangisme.

Ciudadanos neix de la picor espanyolista del PP i el PSOE de Catalunya i creix amb la crispació que, davant el despertar nacional de Catalunya, sent aquesta gent. El seu discurs és encara més antic que el del partit de la gavina: Catalunya no és una nació –diuen–, no té més personalitat històrica que Múrcia, la Renaixença va ser una desgràcia, la consciència nacional dels catalans és fruit d’una intoxicació, el català està bé arraconat, no hi ha drets nacionals, l’espoli fiscal és mentida, el dret a decidir és “una chorrada” i el castellà està perseguit a Catalunya.

L’última enquesta del CEO pronostica que Ciudadanos serà la tercera força política de Catalunya, a costa dels partits dinàstics tradicionals. Jo crec que això és bo. Perquè vol dir que l’espanyolisme no té res per oferir-nos. Incapaç de pair Catalunya, l’espanyolisme emprèn l’enèsima croada per destruir-nos. Però no mostren altra cosa que la seva impotència i prenuncien la seva derrota. Perquè avui tenen al davant, tossudament alçat, un poble pacífic, alegre i guanyador.

Un mal negoci.

L'augment de l'independentisme a Catalunya no és casual ni tampoc respon a una sèrie de circumstàncies difícils d'explicar.

Mentre l'independentisme català de principis dels 80 i dels 90, tot i ser portador de l'actual flama, responia en molts casos a qüestions identitàries, que en alguns casos impossibilitava una major aglutinació; podem dir que a dia d'avui es pot constatar amb soltesa a equivocar-nos que l'independentisme català del segle XXI és transversal, plural, cívic i sobretot democràtic, per això no deixa d'augmentar. L'independentisme català creix perquè les raons per apostar per un nou estat, són moltes i molt diverses, la qüestió econòmica, la supervivència cultural, l'aprofundiment a nivell democràtic, el dret inalienable que tenen els pobles a decidir el seu futur, les qüestions històriques, els greuges comparatius amb Espanya, la voluntat de viure millor, etc.

Per això el ventall de raons són nombroses i perquè l'actitud de l'estat espanyol cap a Catalunya no ha fet res més que contribuir i augmentar la desafecció dels catalans cap a l'Espanya monolingüe i centralista. Per contra, l'espanyolisme o unionisme a Catalunya només respon a dia d'avui a pures raons identitàries, però més enllà d'aquestes raons no s'exposa cap argument que justifiqui l'actual dependència de Catalunya amb Espanya. I aquí, tot i que el discurs economista no entusiasmi a certs col.lectius independentistes, és on podem teixir complicitat amb certs sectors de la societat catalana que fins ara no mostraven massa simpaties cap a l'independentisme. Al final, no només la situació cultural mostra l'esperit colonialista d'Espanya amb Catalunya, l'aspecte econòmic diria que és on actualment es visualitza de manera clara i rotunda la política colonial que fomenta l'Espanya constitucional respecte a Catalunya .

Perquè si deixem les raons identitàries de banda i ens centrem en el dia a dia, qui pot defensar l'espoli que patim tots els catalans, independentment de si es senten espanyols o catalans?

Qui pot defensar per raons identitàries que Espanya robi a Catalunya 60 milions d'euros al dia a partir del dèficit fiscal?

Qui pot defensar que els estudiants catalans rebin només el 5% de totes les beques de l'estat i els estudiants de Madrid rebin el 58%?

Qui no voldria veure augmentada per meres qüestions identitàries la renda per càpita anual dels catalans en uns 2.400 € a l'any si tinguéssim seguretat social pròpia?.

Qui pot defensar que el "Ministeri de Cultura" faci una despesa anual per cada espanyol de 47 € i per cada català només de 5 €?

Qui voldria viatjar per pures qüestions identitàries amb el 40% dels trens construïts per l'estat durant la dècada dels 70 que es van considerar obsolets i que encara circulen per Catalunya, mentre que Madrid només té el 4%?

Qui no voldria veure el seu país 7 vegades més ric com va dir el Premi Nobel d'Economia Aplicada a la UB el passat mes de maig?

Qui pot defensar per causes identitàries que 1 de cada 3 anys el Ministeri de Foment no inverteixi res de res a Catalunya?.

Qui vol, tot i ser català i sentir-se espanyol, que cada any ens robin 20.000.000.000 d'euros (11% del PIB), sent així la regió del món que pateix més dèficit per part del seu govern? Realment sentir-se espanyol a Catalunya compensa això?

Com resident a Catalunya, qui pot tolerar, per qüestions identitàries, que per cada 12,7 milions d'euros que s'inverteixen en medi-ambient a l'aeroport del Prat, s'inverteixin 300 milions al de Barajas?

Per molt espanyolista que un sigui a Catalunya es pot defensar que entre 1985 i 2005 només s'hagin construït a Catalunya 20km d'autovies mentre que a Madrid es facin prop de 900 en el mateix període?

Per motius identitaris es pot acceptar i no protestar quan a Catalunya només s'inverteix una mitjana del 12% del PIB espanyol anual tot i aportar el 22% del mateix PIB espanyol?.

Realment les raons identitàries compensen el greuge que hem patit per exemple amb l'AVE ? A Catalunya , per l'AVE , el govern va invertir 316 € per català , però en el mateix any va invertir 1.198 € per andalús , 894 € per madrileny , 574 € per aragonès i 407 € per castellanomanxec .

¿ Justifica el sentiment d'identitat pagar peatges i més peatges ?

Cal ser estúpid per defensar la dependència de Catalunya amb Espanya quan nosaltres els catalans , independentment de si ens sentim espanyols o catalans , si anem amb la vermella o no , estem perdent l'oportunitat de viure millor . Estem perdent l'oportunitat de donar un futur millor als nostres fills per una qüestió identitària i si un es para a pensar fredament arriba a la conclusió que ningú no podria arribar en tolerar per una qüestió identitària tal contradicció . ¿ Aquells que són tan identitaris acceptarien patir un greuge a l'inrevés ?

Espanya és un mal negoci a nivell cultural però sobretot a nivell econòmic , i ho és perquè tractar Catalunya com una colònia forma part del seu leitmotiv nacional . "

55 i La Vida.

Ah! la vida........La vida s'hauria de poder adquirir per fascicles, rotllo col.leccionable de quiosc, temporada depressió post vacacional: doni'm l'edat adulta (de regal: un fill ), per la setmana que ve guardi'm els millors anys de la meva infantesa, o quan tindrà el núm. de la tercera edat, especial: munti la pròpia dentadura en tres passos i un somriure, o no es deixi escapar les pròstetes mès resistents de la història universal de les bufetes?.

Mondraker.

Ja se'm disculpará la falca publicitària, però condueixo una paciència Model R-359, de color resistent, direcció assistida i tancament centralitzat.

1 €.

I avui dimarts -el dia de les despreocupacions oficials- deso el cervell a la taquilla núm. tal, 1 € i clau.

La meva bici.

Aquests dies he anat al  Albages  i allí m’han contat una peripècia de fa anys, un episodi que va trasbalsar una família, el record del qual s’ha transmès de pares a fills i ara m’ha arribat a mi. És un d’aquells daltabaixos que no era possible denunciar i no transcendien. Fruita d’un temps de silenci, just una anècdota, poca cosa en esguard del que succeïa. Però la feta diu molt del país que hem heretat i em ve de gust compartir-la amb vostès.

En Roc era del  Albages, però les fletxes de l’amor i la creu del matrimoni l’havien dut fins a Lleida, on havia fet arrels i fills. Corrien els primers anys quaranta del segle passat. Al Segria la gent humil feia badalls i creuetes i a cal Roc amassaven amb poca farina; els tords volaven baixos, la postguerra aprimava. Però al Albages hi havia olivers, que feien oli, i a Lleida no. Així que ja tenim en Roc que s’aparella un bidó buit, deu litres de cabuda, a l’esquena, subjectat amb cordes com si fos una motxilla, puja a una bicicleta vella amb un pinyó solitari i cap al Albages  s’és dit, a carregar oli.

Podeu veure’l pedalant, nyic-nyec nyic-nyec, en Roc esbufega i manté el ritme; les cames li fan mal, però té corretja; no pensa en els quilòmetres que falten, sinó en la família que l’espera, la dona i els cinc culs que ha de fer cagar. L’esforç físic no l’espanta, el cos està entrenat per aguantar el que calgui. Un temps molta gent era així. Material d’abans de la guerra.

Arribada al Albages. Abraçades. Família, dinar, sobretaula. ¿Què fan els fills? ¿I la Mercè? Confidències, murmuracions, enjòlit. ¿Què faran els aliats quan acabin la seva guerra? En Roc emprèn la tornada amb la llauna plena d’oli, nyic-nyec nyic-nyec, deu quilos més a sobre. Tragina un botí espès, olorós i daurat. Sua, té l’entrecuix adolorit, el cordam li sega les espatlles.

Quan és a La Bordeta  l’atura una parella de guàrdies civils. Li pregunten què du i on va. En Roc respon les preguntes amb naturalitat, no ha fet res dolent, sap que no ha de patir. Ho fa en català, perquè d’espanyol no en sap. Cosa que enfurisma els agents: li diuen peus de porc, li arrien quatre bufetades; potegen la bicicleta, la boteixen, les rodes queden fetes un vuit; li prenen la llauna d’oli i se’n van. En Roc veu bellumes: per què li han fet això?

Han passat seixanta anys. És molt de temps. O no. Perquè la peripècia d’en Roc sintetitza a la perfecció l’estat actual –encara– de la relació entre Catalunya i Espanya. Avui com ahir, ens han afollat la bicicleta (l’Estatut del 2005), ens prenen l’oli (16.000 milions d’euros anuals) i agredeixen la llengua (sentència del TC del 2010, llei Wert, Lapao, Bauzà, hostilitat al País Valencià…). Espanya és així, és això. Ho prens o ho deixes. No hi ha terceres vies.