La meva bici.

Aquests dies he anat al  Albages  i allí m’han contat una peripècia de fa anys, un episodi que va trasbalsar una família, el record del qual s’ha transmès de pares a fills i ara m’ha arribat a mi. És un d’aquells daltabaixos que no era possible denunciar i no transcendien. Fruita d’un temps de silenci, just una anècdota, poca cosa en esguard del que succeïa. Però la feta diu molt del país que hem heretat i em ve de gust compartir-la amb vostès.

En Roc era del  Albages, però les fletxes de l’amor i la creu del matrimoni l’havien dut fins a Lleida, on havia fet arrels i fills. Corrien els primers anys quaranta del segle passat. Al Segria la gent humil feia badalls i creuetes i a cal Roc amassaven amb poca farina; els tords volaven baixos, la postguerra aprimava. Però al Albages hi havia olivers, que feien oli, i a Lleida no. Així que ja tenim en Roc que s’aparella un bidó buit, deu litres de cabuda, a l’esquena, subjectat amb cordes com si fos una motxilla, puja a una bicicleta vella amb un pinyó solitari i cap al Albages  s’és dit, a carregar oli.

Podeu veure’l pedalant, nyic-nyec nyic-nyec, en Roc esbufega i manté el ritme; les cames li fan mal, però té corretja; no pensa en els quilòmetres que falten, sinó en la família que l’espera, la dona i els cinc culs que ha de fer cagar. L’esforç físic no l’espanta, el cos està entrenat per aguantar el que calgui. Un temps molta gent era així. Material d’abans de la guerra.

Arribada al Albages. Abraçades. Família, dinar, sobretaula. ¿Què fan els fills? ¿I la Mercè? Confidències, murmuracions, enjòlit. ¿Què faran els aliats quan acabin la seva guerra? En Roc emprèn la tornada amb la llauna plena d’oli, nyic-nyec nyic-nyec, deu quilos més a sobre. Tragina un botí espès, olorós i daurat. Sua, té l’entrecuix adolorit, el cordam li sega les espatlles.

Quan és a La Bordeta  l’atura una parella de guàrdies civils. Li pregunten què du i on va. En Roc respon les preguntes amb naturalitat, no ha fet res dolent, sap que no ha de patir. Ho fa en català, perquè d’espanyol no en sap. Cosa que enfurisma els agents: li diuen peus de porc, li arrien quatre bufetades; potegen la bicicleta, la boteixen, les rodes queden fetes un vuit; li prenen la llauna d’oli i se’n van. En Roc veu bellumes: per què li han fet això?

Han passat seixanta anys. És molt de temps. O no. Perquè la peripècia d’en Roc sintetitza a la perfecció l’estat actual –encara– de la relació entre Catalunya i Espanya. Avui com ahir, ens han afollat la bicicleta (l’Estatut del 2005), ens prenen l’oli (16.000 milions d’euros anuals) i agredeixen la llengua (sentència del TC del 2010, llei Wert, Lapao, Bauzà, hostilitat al País Valencià…). Espanya és així, és això. Ho prens o ho deixes. No hi ha terceres vies.