Per Deu

Acabo de fabricar un déu de plastilina. Com mola. A la meva imatge i semblança. Que és de l'única manera que sé crear déus. I ara que em comparo amb ELL i em veig tan terrenal i imperfecte, li imploro la meva salvació de genolls. I només se m'acut la (feliç) idea d'aplacar la seva (humana) ira consumant un sacrifici. Hauré de immolar a una verge, o degollar un be, o privar d'alguna cosa que m'encanti. Potser d'una cama. O de les tres. Amputarme mig jo. I el cervell, per evitar aquests mals de cap que em provoca el pensar en la meva redempció. Potser li prometi no tenir sexe mai més (la veritat és que això seria tan fàcil). O no menjar carn dues setmanes a l'any. No sé, demà m'ho penso, però em temo que tot apunta que, a partir d'ara, tot em serà més complicat. Que viuré (sense viure en mi?). Caldrà fotre's. I tot per una tarda boja, i la plastilina.