Vet aqui una vegada, en una terra entre el mar i les muntanyes anomenada Catalunya, on la gent compartia un somni molt antic. Des de feia molts anys, la gent de les ciutats i dels pobles petits volia fer una pregunta molt gran, una d'aquelles preguntes que decideixen quin cami ha de pendre el pais.
-Per què no ho preguntem a tothom?- deien en veu alta-. Posem urnes, que qualsevol pugui dipositar un paper i aixi sabrem què pensa la majoria.
Aixi va ser com es va convocar el gran dia: el primer dia d'octubre.
Però les coses no serien tan senzilles. Des de la llunyana capital del regne, els jutges i els governants van dir que aquella pregunta estava prohibida i que la llei no ho permeteia. Van enviar ordres estrictes per impedir que ningú pogués apropar-se a una urna.
Tots els pobles i ciutats van comprendre que, si no s'organitzaven en secret, el somni es fondria com el sucre a l'aigua.
Així va començar la gran conspiració de la gent comuna. Com si fos un enigma, les urnes de plàstic transparent i les paperetes de paper van aparèixer en caixes misterioses. Ningú sabia exactament d'on venien ni qui les guardava, però en milers de cases, sota els llits o al fons dels patis, hi havia veïns cuidant d'aquells tresors transparents per a la nit decisiva.
Quan la tardor tot just començava i la nit de setembre tocava a la fi, la gent no va dormir. Abans que sortís el sol del primer d'octubre, joves, iaies, pares i mares van sortir al carrer i van anar cap a les escoles i els centres del poble. Es van plantar davant de les portes tancades per assegurar-se que ningú les clausurés.
Quan va sortir el sol, les portes es van obrir i la gent va veure aparèixer les urnes. Hi va haver aplaudiments i plors d'emoció. El miracle de l'organització popular s'havia après i, contra tot pronòstic, les taules estaven parades.
Però la jornada no va ser un cami de roses. Des de ben aviat, milers de guàrdies i policies enviats des de lluny van marxar cap a moltes escoles. Tenien l'ordre de tancar-ho tot i retirar les urnes. En molts llocs, la gent es va agafar del braços, asseguda a terra, defensant pacíficament les portes amb el seu propi cos. Hi va haver moments molts durs, d'angoixa i de violència que ningú esperava en una que havia de ser de festa.
Mentrestant, en altres racons, els veíns enginyaven mil trucs per protegir el vot: si la policia s'apropava a una escola, les urnes s'amagaven als patis del darrere, als cotxes o sota la roba; quan el senyal d'internet caia per impedir el recompte, la gent compartia les connexions dels mòbils per poder registrar cada vot.
Quan el sol es va pondre, després d'hores interminables d'incertesa i de resisténcia, les urnes es van buidar i es van comptar les paperetes una a una.
I així, aquell 1 d'octubre va quedar gravat en la memòria de la seva gent: no tant per com va acabar la història en els tribunals ni per la política que va venir després, sinó per la determinació de milers de persones ordinàries que en van unir per fer possible l'acte de votar.
