La Nit.

Des de fa uns dies em dedico a robar-me somnis.

 Sòls triar els que estan nets, en dolby soround i llueixen un tan bonic com impecable technicolor. Paso dels que són en blanc i negre, em fan gran. Així que quan es fa fosc, em dirigeixo a carrers solitaris que m'asseguro que ningú em veu, em faig amb el meu somni ocult en el meu jardí. Ja tinc uns quants, tots aparcats en fila, ben ordenats per color. Em falta algun violeta. Els rento a tota hora, els aspiro per dins i els encero a la llum del sol. I de vegades, quan es fa de nit, em preparo crispetes, m'assec a la butaca VIP i me'ls paso un darrere l'altre, sense parar. Sense parpellejar, fins que torna a sortir el sol. I sommio el bonic que va ser la meva vida. O no.